Saben que hi som
El Palau dels Vents, a Jaipur (Rajasthan), és una obra d’una bellesa esplendorosa. Al voltant seu s’arraïmen petites botigues plenes d’objectes d’interès per als turistes que immortalitzen la visita amb una foto de la façana, veritable meravella estètica. Els venedors, gats vells, n’intenten deduir la nacionalitat per la llengua que parlem. Italians? Ens ho demanen i responem que no. Espanyols? Resposta idèntica. I, en dir que som catalans, esclata la sorpresa i es dispara tota una tirallonga d’afirmacions: “Visca Catalunya lliure! In-inde-independència! Catalans amics! Ara, fotos, i després veniu a la meva botiga. I no us emprenyaré més...” I com un disc de vinil ratllat, la mateixa cantarella sona un cop i un altre fins a l’extenuació. Sento, de lluny, un venedor que li diu a un company de viatge: “Pero, antes, Cataluña estaba en España, no?”
Coincidim tot el viatge amb un grup d’italians de Milà. Diuen que, a l’octubre, seran a Barcelona i ens demanen com tenim això de la independència. Els amollo una mentida pietosa, segur que Francesc Macià comprendrà per què ho faig. Un home s’interessa pel Barça i una senyora, pel passeig de Gràcia. En el mateix vol, un grup de disset mexicanes es fan notar, entre altres raons, per dur les maletes amb uns grans llaços grocs identificadors a les dues anses. Saben que tenim un president a l’exili, altres dirigents a la presó i fora del país i en coneixen els motius. Els diem que sort que de tornada al DF fan escala a Atlanta i no a Madrid, perquè allà segur que els ho revisaven tot. Al seient del meu costat, a l’avió, un enginyer em pronuncia el nom de “Puigdemont” i em recomana: “Quan siguin independents, no s’oblidin del Rosselló, són catalans com vostès.” Resto atònit pel que diu i perquè és francès. Abans, un grup d’argentins havia cridat, a l’uníson, “Argentina” en fer-se la foto de grup. I van somriure quan algú dels nostres va dir: “Messi, Argentina, Catalunya!”
