Cos d’estiu

Als anuncis de productes i tractaments relacionats amb l’estètica, la nutrició i l’exercici, l’estiu apareix com l’estació en què mostrem el bon físic (el bell), sobretot si som dones. A la platja, a la piscina o en qualsevol lloc on ens banyem o prenguem el sol, ens hem d’exhibir sent un cos d’estiu. L’estacionalitat esdevé, doncs, una pressió estètica afegida. Com si les robes folgades de la tardor i l’hivern fossin una mena de treva corporal, a l’estiu hem de fer el do de pit. Per això, l’època de l’any que ben aviat estrenarem és un bon moment per fer un repàs a les normes socials de representació corporal a Catalunya.

L’any passat, el col·lectiu Mugrons Lliures va impulsar una campanya perquè les dones poguéssim estar a les piscines municipals del país amb els pits a l’aire, com fan els homes. El síndic de greuges els va donar la raó, assegurant que algunes normatives discriminaven les dones i limitaven la seva llibertat d’expressió, en regular la indumentària que havien de portar. Ja fos per excés tèxtil, en el cas del burquini, com per escassetat, en el cas del tors nu. En canvi, no s’havia trobat cap reglament dirigit als homes sobre l’ús de banyador tanga o eslip.

La diferència en el tractament del físic de la dona i de l’home indica la pervivència de la idea que el cos de les primeres és un element amb una forta càrrega sexual, que ha de ser regulat per satisfer l’ús que la comunitat li ha atorgat. No val qualsevol mesura, car el cobriment total del burquini tampoc es considera adequat. L’acte de velar la dona ha de satisfer l’imaginari eròtic i maternal promogut per la cultura de masses.

És un marc de representació en què els pits de les dones són un reclam publicitari per a productes, pel·lícules o diaris. En canvi, esdevenen invisibles als atles d’anatomia humana, com si els pectorals de les femelles de l’espècie fossin idèntics als dels mascles. Es promocionen tractaments quirúrgics per rejovenir la vulva i es venen productes perquè faci “bona olor” –la flaire que desprenen els penis és d’ambrosia–, però moltes noies encara no coneixen els seus propis genitals i les dones que s’alliten amb homes són les que menys orgasmes tenen en relacions sexuals en parella.

Així doncs, el tractament públic dels pits i de la vulva se sol orientar al que aquests poden fer per una societat esculpida a partir de la mirada i el desig de l’home heterosexual, i no pas pel que poden aportar al desig i al benestar de les dones. Tal com sentencia l’artista manko Megumi Igarashi, empresonada al Japó per fer art amb motlles de la seva fufa, els homes són els més familiaritzats amb la forma de la figa.

Un altre element sotmès al règim de regulació corporal és la panxa de les embarassades. El juliol de l’any passat, moltes mares van penjar a Twitter imatges de la seva panxa postpart amb l’etiqueta #Panxacontenta. La impulsora de la iniciativa, la periodista Berta Florés, reflexionava sobre el fet que les panxes embarassades es consideren belles, però no les postpart, fins al punt que moltes dones no porten peces de roba que les deixin al descobert. Tapar les panxes que acaben de parir respon a la mateixa lògica que porta que, al contrari que el voluntari, l’avortament espontani sigui una qüestió tabú. Tot allò que té de productiu la maternitat, tant la capacitat de tenir fills com la prova palpable –la panxa embarassada– és un àmbit de gestió propietat de l’estat nació capitalista i masclista. Els residus o el que es presenta com a disfunció –el ventre flàccid tigrat d’estries; el fetus inviable– passen a ser afers de gestió privada, sense cap mena de reconeixement públic.

Aquests mesos, doncs, no només hem de descansar, sinó que tenim deures. Hem de prendre el relleu de #Panxacontenta i Mugrons Lliures i convertir les platges i les piscines en espais acollidors. Per a dones, homes, cis, trans, persones intersexuals o que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres, de totes les formes i colors, grans, petites, amb discapacitat o sense. Tothom té un cos d’estiu.