L’estratègia de la ‘lawfare’

Fa temps que em criden poderosament l’atenció els paral·lelismes que hi ha entre diversos casos que afecten polítics tant a Catalunya com en diversos països de l’Amèrica Llatina i com tots segueixen uns patrons força definits que bé podrien encaixar en el que s’ha anomenat lawfare o guerra per mitjans legals. En realitat, és la guerra mitjançant l’ús dels sistemes jurídics, el que no necessàriament implica, però, que sigui per mitjans legals.

Si fem un seguiment dels casos que afecten els expresidents Lula Da Silva, Correa i Humala i el del president Puigdemont, veurem que tots quatre responen a aquests patrons, ja descrits a Unrestricted Warfare, un llibre sobre estratègia militar publicat als Estats Units el 1999.

Alguna vegada, ja he escrit i descrit que la lawfare consisteix en l’aniquilació de l’enemic, del contrari, del dissident i això mitjançant no només el dret, sinó també, i especialment, les estructures del poder judicial, que és el que està cridat a tenir un paper vital en aquesta nova forma de guerra i sense perjudici del paper que tenen els mitjans de comunicació.

En aquest tipus de processos, no només es pretén el que s’ha dit, sinó també aïllar l’atacat de qualsevol tipus de suport per, en últim extrem, privar-lo, fins i tot, dels seus drets més fonamentals, com ara els de defensa, pròpia imatge, honor, privacitat, etc. I en aquesta part de la implementació d’aquest tipus d’estratègies, els mitjans, com dic, tenen un paper fonamental i, malauradament, no tenen límits.

Els casos de Lula, Correa i Humala en són exemples. Només cal dir que em va cridar molt l’atenció descobrir que, en menys d’un any, diversos mitjans peruans havien dedicat 200 portades a la dona de l’expresident Humala, totes per difamar-la. Però aquí em centraré en el cas català i, més concretament, en el del president Puigdemont, a qui s’està atacant per terra, mar i aire sense pietat ni respecte, no ja per la seva persona i els seus drets, sinó, fins i tot, per la veritat.

N’hi ha prou de fer una cerca a internet per adonar-nos que si introduïm a Google el nom Puigdemont, ens apareixeran, i només com a notícies, 3.910.000 resultats, el que bé es podria presentar com un èxit del seu equip de comunicació i, igualment, com quelcom lògic en relació amb un personatge públic. Tanmateix, aquesta sola dada i aquestes conclusions serien precipitades.

Si acotem més la cerca i posem, per exemple, “Puigdemont fugit”, amb les connotacions que això té, arribaríem a un total de 15.600 resultats. És a dir, un nombre elevat, tot i que no espectacular, de notícies, sempre molt ben posicionades, en què es prova d’atribuir-li una condició negativa i que, a més, no es correspon amb la realitat judicial. Aquestes referències ens porten a articles de mitjans de comunicació molt determinats.

Ara bé, si fem el mateix exercici associant Puigdemont al terme delinqüent, veurem que els resultats superen els 140.000. I això sí que és un nombre molt elevat. El problema s’aguditza quan veiem que es tracta, gairebé majoritàriament, de notícies i d’associació de termes fetes per altres polítics, molts actuant com a càrrecs públics, en declaracions públiques.

Aquesta darrera dada no només afecta la imatge del president, sinó també el dret constitucional de la presumpció d’innocència, que, segons la directiva comunitària 2016/343, es pot veure vulnerat quan les autoritats públiques, diferents dels jutges, es refereixen a una persona com a culpable d’un delicte o com a delinqüent sense que hagi estat emesa una sentència que, prèviament, l’hagi condemnat.

Una altra dada que resulta igualment preocupant és el que es troba, sempre a Google News, a partir de combinar Puigdemont i etarra. Veurem que s’arriba a més de 78.600 referències que, analitzades, no tracten sinó de generar en l’imaginari col·lectiu l’associació d’idees entre la figura del president Puigdemont i la pertinença a una organització terrorista.

Fins aquí, les coses només semblarien una acumulació de dades, però sense més rellevància. Dit d’una altra manera: una cosa són les dades sobre la quantitat d’informació tergiversada o malintencionada que s’hagi pogut publicar i una altra la seva gravetat. Però, encara que només sigui pel volum, bé ens podem fer una idea de com determinats mitjans han anat erosionant la imatge del president Puigdemont, per bé que això només hagi arrelat a l’Estat espanyol.

Una altra cosa és quan veiem que moltes d’aquestes mal anomenades informacions o notícies ni tan sols es basen en dades mínimament contrastades i arriben, fins i tot, a ocupar portades rellevants, com passa al Perú amb Nadine Heredia o a l’Estat espanyol amb el president Puigdemont. Serveixi com a exemple del que estic dient el que hem vist, recentment, en un mitjà com ara l’ABC, que ha arribat a publicar, en portada, que el president “estudia perpetuar la seva fugida en un país que no cedeixi a la seva extradició”. Sí, ja ho sé: aquesta portada només es basava en una notícia de Sostres, però és una de les milers de referències a què s’arriba tot fent cerques com les que he descrit.

Doncs bé, aquesta notícia no només era falsa, no només no s’havia contrastat amb ningú, no només no es corresponia amb la realitat, no només imputava al president un pla i al seu advocat, és a dir jo, un delicte, sinó que, a més, atemptava contra qualsevol lògica i estava mancada de qualsevol suport legal per un simple fet: és clar que Tailàndia extradeix a Espanya, com Espanya extradeix a Tailàndia.

A ningú no li va importar que aquest libel ho fos perquè, en el fons, no és res més que part d’una campanya de deshumanització del personatge, del contrari, per, quan arribi el moment, atribuir-li les pitjors accions i que, per falses que siguin, acabin sent acceptades com a autèntiques pel conjunt de l’opinió pública.

Tot, incloent-hi la campanya de desprestigi, forma part d’això que s’ha anomenat lawfare i que tant de mal està fent als sistemes democràtics en què s’ha implantat, però també als qui són definits com a objectius per aquests demòcrates que creuen que, en una guerra i encara que sigui a través del sistema judicial, tot val.

Les víctimes d’aquests autèntics linxaments mediàtics, que són part essencial de la lawfare, són persones que tenen no només sentiments i reputació, sinó també famílies, amics i coneguts davant qui se’ls està presentant com a autèntics monstres capaços de cometre qualsevol delicte. Ni en la guerra ni en l’amor tot s’hi val. Molt menys en democràcia.