Ciutadans i turistes
El turisme a Catalunya representa el 15% del PIB i és la principal destinació dins l’Estat espanyol. Segons dades de l’INE, l’any 2018 Catalunya va rebre més de 19 milions de turistes i la despesa turística va créixer un 7,2%, una mitjana per visitant que se situa en 1.078 euros.
Quan parlem de turisme, però, identifiquem alguns dels problemes que afloren a les grans ciutats: gentrificació, augment dels lloguers i canvi del paradigma (propietaris que prefereixen posar els habitatges en plataformes de lloguer per setmanes i no a llogaters estables), col·lapses en llocs emblemàtics, contaminació pel model turístic (creuers al port de Barcelona, trànsit d’avions, sobresaturació de barques en cales), brutícia i incomoditats. És el que s’ha denominat turismofòbia.
Però tots els fenòmens que associem al turisme no són els que provoquem nosaltres quan fem vacances? Amb el model propi que cadascú esculli, no fomentem també quan anem a la costa, a les Illes o a l’interior, si parlem de casa nostra, o arreu del món, si ens referim a viatges a l’estranger, aquest fenomen?
Quan preferim llogar un pis amb encant perquè això ens permet cuinar-hi i anar a comprar el pa a la boulangerie de la cantonada, quan lloguem apartaments i cases a primera línia de mar, quan lloguem cases rurals en indrets que disparen els preus i els fan inassolibles per a les rendes del propi territori? Quin model ajudem a construir amb aquesta fal·lera? Ens plantegem si aquesta decisió tan còmoda i autèntica condiciona la vida de la gent del territori, condemna el flux dels lloguers a l’estacionalitat i gentrifica també la seva gent?
Crec que el problema és que quan parlem de turistes mai ens identifiquem amb l’etiqueta del col·lectiu. I per això és difícil abordar el debat sobre què volem quan és a nosaltres que ens visiten i què volem quan som nosaltres mateixos que visitem, tant si som turistes d’interior com a l’estranger. Ser ciutadans ens hauria d’obligar a pensar mesures perquè el turisme sigui una font de riquesa sostinguda que reverteixi en la riquesa del país: què consumim, com consumim, com ens relacionem amb l’entorn, amb la gent que treballa en el sector dels serveis. Si no és així, estructurem una oferta en funció de l’estacionalitat, contractes temporals, sous baixos que fan créixer les desigualtats, modifiquen la radiografia dels barris de pobles i ciutats i condemnen la gent (als barris de Barcelona, però també a les comarques) a viure apartada i en pitjors condicions, en definitiva, subjecta a les lleis de l’oferta i la demanda.