‘UN POBLE FRANCÈS’
Em vaig enganxar a Un poble francès i aquest estiu me n’he convertit en reincident. La sèrie de TV3 es desenvolupa en un poble imaginari de la França sota control nazi i explica la resistència armada a l’ocupant i el paper de les autoritats i les individualitats col·laboracionistes. Descriu molt bé el comportament humà davant l’adversitat, la por, el coratge, l’ambigüitat, el determini, la generositat, l’heroisme, la solidaritat, la delació, el col·laboracionisme, la traïció i també la facilitat amb què els pobles perden la memòria i obliden el sacrifici i l’esforç d’aquells que es van jugar la vida al servei d’una causa col·lectiva.
Els darrers capítols d’aquesta setmana m’han produït desassossec, tristesa i tot, en constatar les dificultats que van tenir alguns heroics membres del maquis en ser restablerta la normalitat democràtica i expulsat l’ocupant. I, és clar, m’ha fet pensar en certs paral·lelismes en fets semblants a casa nostra, durant la dictadura franquista. En concret, un. Recordo fa uns vint anys que Miquel Porter Moix em vingué a parlar un dia de Joan-Baptista Bellsolell, un mataroní que als 17 anys lluità a la guerra d’aquí i s’enrolà al maquis francès contra l’ocupant alemany. Bellsolell, tirador de precisió, s’especialitzà, a la Resistència, en l’eliminació de jerarques nazis. A França destacà com a cineasta, amb films com Ils on tué Jean Jaurès i El món de Pau Casals. I, al final de la seva vida, sol, el mataroní volia tornar a casa i calia trobar-li plaça en una residència. En vaig parlar amb l’aleshores president de la Generalitat, i no tinc inconvenient a reconèixer dues coses. Jordi Pujol sabia molt bé qui era el personatge i no va dubtar ni un instant a comprometre’s personalment amb mi: “L’hem d’ajudar i ho farem”, em digué. I així va ser. Un dia, al final d’un míting, a Mataró, em saludà i així ens coneguérem personalment. Hi morí el 27 d’abril del 2008, a la residència pública on havia trobat acollida els darrers anys.