‘Thank you, Mr. Corbyn’

A mitjans d’agost, el líder del laborisme britànic, Jeremy Corbyn, va dir en una entrevista a la BBC: “No depèn del Parlament bloquejar el referèndum, però sí explicar si és una bona idea o no [celebrar-lo].” Es referia, òbviament, al segon referèndum sobre la independència d’Escòcia, que la líder de l’SNP, Nicola Sturgeon, havia posat uns dies abans sobre la taula. Segons Corbyn, Westminster no té capacitat per impedir la celebració d’aquest segon referèndum.

Aquestes declaracions reblaven les que havia fet pocs dies abans John McDonnell, un dels seus col·laboradors principals, d’acord amb les quals un govern laborista no s’oposaria mai a un segon referèndum si tenia el suport de la majoria del Parlament escocès. També David Mundell –secretari per Escòcia del govern conservador britànic de Teresa May, rellevada per Boris Johnson– havia declarat que el Parlament britànic no hauria de blocar una nova consulta, sempre que l’independentisme escocès aconseguís la majoria absoluta en les eleccions del 2021.

Contra el que molts imaginen, aquestes declaracions no suposen cap canvi rellevant en la posició de Corbyn, ni tan sols una novetat. Ja el març del 2017, en una entrevista a RNE havia dit: “La líder de l’SNP ha anunciat que vol celebrar un altre referèndum d’independència a Escòcia i això que se suposa que l’anterior havia de ser un únic referèndum que havia de tancar la qüestió durant una generació. El Partit Laborista a Escòcia no dona suport a la sol·licitud d’un nou referèndum. [...] Així mateix vull deixar clar que no crec que el Parlament britànic hagi de bloquejar aquest possible referèndum. En qualsevol cas espero que el Parlament escocès no ho demani.” Se’n diu democràcia.

Quan Corbyn va fer les declaracions aquest agost, vaig tuitejar: “El PSOE mai ha pogut justificar per què a Escòcia sí que és possible un referèndum d’autodeterminació i a Catalunya, no. Des d’avui, encara ho podrà fer menys.” En efecte, Escòcia ha estat sempre la gran pedra a la sabata del relat del PSOE contra la celebració d’un referèndum d’independència a Catalunya, que mai ha sabut contestar de manera convincent la pregunta de per què Escòcia sí i Catalunya no. I, de fet, és un dels punts més dèbils de la política espanyola en el seu conjunt pel que fa al dret a l’autodeterminació de Catalunya.

La resposta habitual dels polítics de l’autoanomenat “bloc contitucionalista” –ja siguin del PP, del PSOE o de Cs– a aquesta pregunta, una resposta que avergonyeix no només per la seva falta d’honestedat, sinó sobretot per la seva falta d’astúcia, és que el Regne Unit no té constitució escrita, a diferència de l’Estat espanyol, i que, per tant, el cas d’Escòcia no topa amb alguna cosa similar a l’article 2 de la Constitució del 78, que se suposa que prohibeix de manera taxativa qualsevol intent de fer un referèndum d’independència a Catalunya. Tanmateix, amb aquesta resposta intenten amagar de manera absurda –o potser ignoren, cosa que seria encara pitjor– que el Tractat de la Unió del 1707 pel qual es va constituir el Regne Unit diu, no ja en el seu article 2 sinó en l’article 1, que la unió entre Anglaterra i Escòcia és “forever after”, és a dir, per sempre més. Un text escrit, tan o més escrit que la Constitució espanyola. L’excusa de l’unionisme fa temps que està ben morta.

El 19 de setembre del 2014, just després de la victòria del no en el primer referèndum escocès, David Cameron, aleshores primer ministre britànic, va fer unes breus declaracions de les qual soc un fervent admirador, en què deia: “L’SNP va guanyar les eleccions escoceses del 2011 amb la promesa de fer un referèndum sobre la independència. Hauríem pogut bloquejar aquesta iniciativa. O retardar-la. Crec fervorosament en el nostre Regne Unit. Sempre he desitjat, més que cap altra cosa, que es mantingui unit. Però soc també un demòcrata. I allò correcte va ser respectar la majoria de l’SNP al Parlament escocès. I donar al poble escocès el dret a expressar la seva voluntat.” Sempre he cregut que aquell dia, des del número 10 de Downing Street, el líder tory, sense saber-ho, estava deixant tocada de mort la unitat d’Espanya.

La imperícia dels polítics espanyols quan se’ls posa sobre la taula el cas escocès és sorprenent i molt indicativa de fins a quin punt els arriba a incomodar aquest precedent. Quan a Rajoy, ja el 2014, al Congrés dels Diputats, se li va recordar el pacte Cameron-Salmond que establia les condicions del primer referèndum, es va despatxar amb una frase per a la història (de la infàmia): “No em parlin d’Escòcia. Si tingués la meitat de competències que Catalunya, no es prendrien tantes molèsties.” Indescriptible. La legislatura passada, l’aleshores i encara avui vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, va arribar a dir en una entrevista que allò que s’havia fet a Escòcia no era pròpiament un referèndum d’autodeterminació. Quan seguidament va admetre que potser sí que ho era, per desacreditar-lo va explicar que Cameron es va veure obligat a fer-lo perquè “la situació se li havia escapat de les mans”. És difícil fer més el ridícul.

En una conversa a Londres amb un alt diplomàtic espanyol d’extracció conservadora sobre Cameron i la seva aposta pel referèndum a Escòcia, la primavera del 2017, el menyspreu cap a l’exlíder tory em va sorprendre per la seva virulència. L’argument era aproximadament que el referèndum escocès no era un precedent vàlid perquè “tots sabem” que Cameron era el pitjor líder que havia donat mai el Regne Unit i que la prova més evident d’això era el fet que havia permès aquest referèndum. Un dels casos de pensament circular més espectacular que jo mai hagi escoltat. Pura tautologia.

Mr. Corbyn, prepari’s: molt probablement els líders polítics espanyols –també els socialistes– a partir d’ara parlaran molt malament de vostè. Mentrestant, i sense afany de perjudicar-lo, permeti’m que en nom dels sobiranistes catalans li doni les gràcies per pensar com un demòcrata i fer-ho en veu alta.