Resiliència i cursa de fons
La celebració de la Diada deixa sobre la taula algunes certeses, algunes falsedats i moltes inquietuds.
Certeses. La manifestació de dimecres passat va ser la menys multitudinària des de l’any 2012, quan les previsions es van desbordar i Barcelona es va col·lapsar amb més d’1,5 milions de persones als carrers. Després van venir la Via Catalana, de punta a punta del país –al llarg de 400 quilòmetres–, la V, la de la Meridiana i les consecutives fins a la de dimecres: l’estrella de la plaça Espanya. Les xifres oficials la situen en 600.000, que dista del màxim assolit el 2014 amb la performance de la V entre la Gran Via i la Diagonal. Tanmateix, amb 600.000 manifestants al carrer, l’independentisme continua sent el moviment més multitudinari i persistent d’Europa.
També és un moviment resilient, que no es deixa vèncer ni desmobilitzar, malgrat les crítiques a la falta de rumb polític i unitat estratègica. I és plural i divers, com van demostrar els discursos que es van sentir dimecres des de l’escenari principal.
Falsedats. No és cert que l’independentisme s’hagi apropiat de la Diada i hagi deixat de ser de la majoria dels catalans. Només que des que l’independentisme és majoritari dins del camp sobiranista, molesta més. Per això tanta ridiculització, tants desànims previs per contribuir a la mobilització i tant escarni en la seva obstinació.
Inquietuds. El paper de l’Assemblea. Cal felicitar-la per l’èxit organitzatiu, però es troba a faltar autocrítica després que l’entitat hagi perdut capacitat representativa. El seu paper actiu en el moviment de les primàries en les eleccions municipals i algunes crítiques prepolítiques cap als partits, li resten credibilitat. I necessitem una Assemblea plural, generosa i aglutinadora que faci, com en anys anteriors, de buc de proa de les mobilitzacions que vindran.
Després de la manifestació de dimecres, urgeix una resposta política i institucional conjunta a la sentència, que arribarà aviat. Partits, govern i entitats civils han de trobar el to i la rèplica al que tot just serà la primera parada de la repressió. Un llarg camí que durarà anys i que ha de poder encoratjar la ciutadania a mantenir la tensió al carrer, perquè aquest sigui i segueixi sent un problema de naturalesa política. Per quan arribi l’interlocutor que estigui disposat a escoltar i a entomar el repte democràtic de trobar-hi una solució que, indestriablement, comenci i acabi a les urnes.
