Compàs d’espera, que no silenci

Aquesta setmana d’espera tensa, especulacions a raig i certa angoixa davant d’allò que resulta més que previsible –sobretot si, a l’historial sobre el procés, hi sumem la sentència del Suprem coneguda aquesta setmana amb relació als joves d’Altsasu, que ha mantingut el delicte d’atemptat a l’autoritat pel fet que les víctimes fossin guàrdies civils–, constato que la determinació dels demòcrates no s’atura.

N’és un exemple excel·lent que aquest dimarts, 8 d’octubre, es va presentar una petició al Parlament dels Països Baixos per a l’alliberament dels presos polítics catalans. L’advocat expert en el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides Alfred de Zayas i jo mateix vam ser presencialment a l’Haia per reforçar la presentació d’aquesta iniciativa, que gaudeix, ni més ni menys, de l’aval de 60.000 signatures d’una procedència molt diversa. Aquest nombre pràcticament rècord en el context que ens ocupa converteix la petició presentada aquesta setmana en una de les de major suport popular que s’hagin presentat mai a la cambra neerlandesa.

La lletra petita de l’escrit que vam presentar trasllada als representants polítics la voluntat ciutadana de debatre, en seu parlamentària, la qüestió de l’alliberament dels presos polítics catalans. El paral·lelisme amb allò que hem viscut al Parlament de Catalunya resulta evident i mereix ser vinculat a l’actitud exemplar d’una demòcrata de pedra picada com és Carme Forcadell, injustament privada de llibertat per haver permès el debat polític i les votacions que se’n deriven durant els mesos de setembre i octubre del 2017. Em pregunto, en aquest sentit, sobre el rol que tant els parlamentaris com els àrbitres de les cambres han de tenir quan ens referim a la discussió purament i estricta de qüestions polítiques, com és el cas. Seria a la presó Carme Forcadell si al Parlament de Catalunya s’hagués debatut, posem per cas, sobre una hipotètica Còrsega independent? O plantegem-ho a l’inrevés: rebran algun tipus de sanció els màxims representants del Parlament neerlandès per haver admès a tràmit aquesta petició sustentada per un nombre tan destacable de ciutadans europeus de ple dret?

Per donar una major rellevància a la iniciativa, durant tot el dimarts es van organitzar diversos actes a l’Haia amb la participació d’experts internacionals, a iniciativa de l’ANC Nederland i del col·lectiu Foreign Friends of Catalonia. L’objectiu de la jornada sintonitza amb allò que, sobretot des de l’exili, esdevé autènticament un motor de vida: la voluntat d’internacionalització del cas català, convençuts com estem que només situant el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i les seves conseqüències en el centre del debat aconseguirem alguna cosa més que gesticulació.

I és que la futura i imminent sentència del procés posarà en crisi el sistema de valors democràtics amb què s’ha edificat l’Europa actual i pot suposar –tant de bo m’equivoqui– una amenaça real a la democràcia i a la garantia dels drets humans de la ciutadania europea. De fet, així de cruament ho van expressar els participants en el simposi que va cloure la jornada de dimarts i que es titulava Els drets humans a la carta: la repressió a Catalunya en primera persona.

En aquesta trobada vaig retrobar l’amic Jordi Pesarrodona, exregidor i comediant que han processat ja tres vegades pel referèndum de l’1-O. Abraçada emotiva i fotografia amb el seu popularíssim nas de pallasso. Penso que és així com ens trobaran: fent feina i en actitud i acció dialogant. Crítica, també. Però constructiva. Alçats i pacífics. Determinats en la voluntat de fer sentir la nostra veu, com un clam, davant un nou embat: es digui aplicació il·legítima de l’article 155 de la Constitució Espanyola, es digui moció de censura al president Torra, es digui cortina de fum o es digui, simplement, faula mal intencionada.