Enfonsar les pròpies naus
D’ençà que vam decidir que ja n’estàvem fins al capdamunt i que havia arribat l’hora de tornar-nos a enfrontar amb el nostre etern enemic, l’estratègia amb més punts per guanyar la partida va ser pronunciada per Oriol Junqueras l’any 2013 a l’Eurocambra. Participava en la conferència The right to decide: a democràtic right, organitzada per l’Aliança Lliure Europea, i les seves paraules van ser les primeres que, crec, van fer tremolar les parets dels que es pensen que són amos i senyors de la nostra nació, per allò que és rica i plena, és a dir, dels enganxats a la mamella. Va dir exactament això: “Tenint en compte que Catalunya representa una quarta part dels ingressos fiscals de l’Estat espanyol i tenint en compte que hem demostrat que podem posar 2 milions de persones a les carreteres, algú creu que no som capaços d’aturar l’economia catalana durant una setmana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espanyol? I quina opinió en tindran els creditors del deute? I la prima de risc?” Allò era una amenaça a la línia de flotació de l’economia espanyola que, per cert, va ser resposta a corre-cuita per aquells catalanets de tota la vida que pretenien fer la revolució, però sense trencar ni una peça de la vaixella. Aquell no va ser només un advertiment, sinó que era, al meu entendre, l’estratègia que calia seguir, però que, com sempre, va quedar en no-res. És el que ha tornat a verbalitzar Toni Comín des de l’exili: “Nosaltres també tenim els nostres instruments.” Amenaçar d’aturar l’economia catalana és la millor manera de fer tremolar el sistema que sustenta aquest invent anomenat Espanya, que ens roba, ens espolia i que vol liquidar la nostra dissortada pàtria. Si la nostra força és el 20% del PIB espanyol, i enfonsar els nostres propis vaixells és l’única manera de posar fi a aquest malson, ni Junqueras ni Comín van desencaminats. L’acció de l’ocupació multitudinària de l’aeroport de Barcelona, promoguda per Tsunami Democràtic, és una iniciativa que va en aquesta direcció i que colpeja allà on fa més mal: l’economia, l’única eina potent que els catalans tenim a l’abast. No sé si encara hi som a temps, però algunes nacions van entendre que destruir els seus propis vaixells era l’única sortida per poder construir-ne de nous.