Tribuna republicana
ELECCIONS I RACIALITZACIÓ
La llei de transitorietat catalana establia que l’adquisició de la nacionalitat catalana s’obtindria automàticament a partir dels cinc anys de residència a Catalunya, per a aquells que ho sol·licitessin
A la discriminació en el dret a vot s’hi suma la poca representació de persones racialitzades a les institucions
Un 15% de la població catalana no pot votar. Hi ha municipis on la xifra és més elevada, com ara Salt (33%), Figueres (26%) i Banyoles (18%). Això és degut al fet que el dret a vot està vinculat a la nacionalitat. En les eleccions generals, tan sols poden votar les persones amb nacionalitat espanyola, que es transmet per ius sanguinis. És a dir, cal que algun progenitor la tingui. Si no, el procés de sol·licitud és llarg i complicat.
En les eleccions municipals i europees, poden votar també els residents comunitaris i no comunitaris procedents de països amb conveni bilateral amb Espanya: Bolívia, Cap Verd, Colòmbia, Corea del Sud, l’Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, el Perú, Trinitat i Tobago i Xile. Segons l’entitat Bayt Al-Thaqafa, són estats que no es corresponen als països d’origen de moltes persones migrades i racialitzades (catalanes que han nascut a Catalunya i que no són blanques) del Principat, com ara el Marroc, Hondures, el Pakistan i la Xina. La negació i restricció del dret a vot es va mantenir durant el referèndum d’independència de l’1 d’octubre. Tanmateix, la llei de transitorietat catalana establia que l’adquisició de la nacionalitat catalana s’obtindria automàticament a partir dels cinc anys de residència a Catalunya per a aquells que ho sol·licitessin.
A la discriminació en el dret a vot s’hi suma la poca representació de persones racialitzades a les institucions. Si bé el Parlament de Catalunya té actualment 59 diputades, el 43,7% dels escons, no ha estat fins a aquesta legislatura que dues dones d’ascendència marroquina han esdevingut diputades: Salwa El Gharbi, de JuntsxCat, i Najat Driouech, d’ERC. És una dada recollida per On són les dones, que també assenyala que els homes d’ascendència marroquina no han tingut gaire més oportunitats: la legislatura passada, l’ara conseller Chakir El Homrani va ser diputat per Junts pel Sí, mentre que Mohammed Chaid Akhdim ho va ser pel PSC entre el 2003 i el 2010 i l’únic diputat d’origen marroquí al Congrés espanyol, entre el 2018 i el 2019.
Pel que fa a l’ascendència llatinoamericana, On són les dones assenyala que en aquesta legislatura, el Parlament compta amb la diputada del PSC Beatriz Silva, d’origen xilè. El 2015 va entrar a la cambra catalana el diputat d’ascendència argentina Albano-Dante Fachin, per Catalunya Sí que es Pot. Roberto Labandera, d’origen uruguaià, va ser diputat del PSC del 1999 al 2012. El Parlament de Catalunya no ha tingut cap diputat ni diputada afrocatalà, ni cap representant d’origen asiàtic. Tampoc hi ha hagut cap diputada ni diputat del poble gitano, una situació que demostra fins a quin punt la concepció del que és ser català sense ascendència estrangera ha exclòs les persones catalanes d’ascendència catalana no blanca.
No hi ha hagut cap persona racialitzada com a candidata a presidir la Generalitat. En les llistes del Congrés, en les darreres eleccions, Ignacio Garriga, de mare equatoguineana, ha encapçalat la llista de Vox. La irrupció dels ultradretans al Congrés ha posat al centre del debat públic qüestions vinculades amb la immigració. També ho ha fet la vulneració dels drets de les persones migrades i refugiades comesa pels successius governs espanyols, mitjançant el manteniment de la llei d’estrangeria i els centres d’internament d’emigrants (CIE), o la persecució del vaixell de salvament Open Arms.
Com hem vist, totes aquestes qüestions, i també moltes d’altres que succeeixen a Catalunya, com ara les aturades policials arbitràries a joves que no són blancs, són debatudes en institucions i espais electorals on no hi ha cap, o poques, persones racialitzades, amb orígens que remeten a un passat migratori i amb vides que sovint estan limitades pel racisme. La imatge de parlaments, governs i consistoris amb representants majoritàriament blancs escollits per un electorat que majoritàriament ho és transmet la idea que les persones racialitzades, hagin nascut a Catalunya o Espanya, siguin migrades o refugiades, són objecte de les polítiques públiques i no pas subjectes que les creen.
