LA TRINXERA DE L’EXILI

A poc a poc, el pas del temps i el pes dels recursos van posant les coses al seu lloc i, tal com vam sostenir ja fa més de dos anys, el fre a la repressió i la solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat ha de venir d’Europa que, com moltes vegades he dit, és una mena d’antic motor dièsel al qual li costa arrancar però que un cop posat en funcionament acaba sent el més fiable.

L’exili va començar de manera precària, amb escassos o nuls mitjans i amb més crítiques que suports. Aquestes crítiques han estat una constant que ha acompanyat els exiliats i els que els han donat suport i, segurament, les dues més doloroses han estat que va ser una decisió covarda i que la resta del govern va anar a la presó per culpa seva. Les dues crítiques han estat injustes i equivocades, i m’explicaré.

Exiliar-se, en aquest i en qualsevol altre cas, mai és una decisió de covards sinó, molt al contrari, la d’aquells que no estan disposats a rendir-se i decideixen continuar la lluita en un altre territori o, com en el cas del president Puigdemont, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret i Toni Comín dins d’un altre marc jurídic: el de la Unió Europea.

Les presons preventives, aquestes que les Nacions Unides ha qualificat d’arbitràries, no van ser adoptades per culpa dels exiliats, i afirmar-ho va ser una “excusa de mal pagador”, una autèntica fake new, gestada al voltant de la plaça de Las Salesas de Madrid i repetida tantes vegades que va acabar convencent, fins i tot, aquells que com a juristes sabien que això no era així. Les presons preventives es van adoptar, des d’un començament, perquè hi havia un erroni però ferri convenciment d’estar salvant la pàtria, un fet que qualsevol podia veure si no estava enlluernat per un fals sol.

Des de l’Estat, i així ho va creure al principi Europa, es va instal·lar el relat que es tractava d’un conflicte intern i que, per tant, no afectava Europa ni calia que s’hi fiqués. Els exiliats, molt al contrari, van tenir la visió que la cosa no només era un assumpte d’Europa sinó que, a més, sense Europa no se solucionaria... I de raó, no els en faltava.

L’exili, que no ha estat un refugi de covards, sinó una trinxera de valents, ha servit, entre moltes altres coses, per, a través d’una estratègia jurídica adequada, anar desmuntant un a un els mites que s’han anat construint al voltant de la repressió soferta a partir del mateix 1 d’octubre.

Ja el novembre del 2017, l’exili va servir per demostrar que mentre a Espanya s’acordaven injustes, per arbitràries, presons provisionals, a Bèlgica es garantia el dret a la llibertat. Per uns mateixos fets, a Espanya, els que compareixien voluntàriament a l’Audiencia Nacional i al Tribunal Suprem eren empresonats, mentre que a Bèlgica, els que ni eren residents ni tenien arrels en aquell país eren posats en llibertat d’acord amb un únic argument: la presó provisional és una mesura excepcional i així s’entén en democràcia.

El cop va ser tan gran, i els dubtes tan intensos, que el 5 de desembre d’aquell any el mateix jutge que mantenia a la presó una part important del govern del president Puigdemont va renunciar a continuar la persecució dels exiliats pel risc d’encaixar un històrica garrotada en contrastar els seus fets amb un dret interpretat democràticament.

El març del 2018, quan es va procedir a empresonar una altra part important del govern del president Puigdemont, es va tornar a activar la persecució en contra dels exiliats; en aquesta ocasió, i per qüestions del destí, el mateix president va acabar a la presó... afortunadament en un país democràtic i, pocs dies després, se’n va acordar la llibertat. Aquell 5 d’abril del 2018 va implicar, i així serà recordat, una nova derrota de les repressives tesis del Tribunal Suprem, però, sobretot, va representar un nou exemple de com d’encertada havia estat la decisió d’exiliar-se; en aquesta ocasió ho va ser per triplicat: Alemanya, Bèlgica i Escòcia van actuar de la mateixa manera.

El 16 de maig del 2018, a Bèlgica, i el 18 de juliol del mateix any, a Alemanya, es va tornar a demostrar que els fets pels quals a Espanya hi havia una sèrie de polítics arbitràriament empresonats, com han dit les Nacions Unides, no eren constitutius de cap delicte i, encara menys, de cap delicte que comportés presó; el cop va ser tan fort que el mateix Tribunal Suprem, en una decisió de la qual es deu estar penedint encara avui, va deixar de perseguir els exiliats i va retirar les ordres europees de detenció i lliurament d’Alemanya, Bèlgica i Escòcia. Un cop més, es va demostrar que la decisió d’exiliar-se havia estat un encert i, per què no dir-ho, també eficaç.

A partir del 14 de octubre del 2019, el contrast va ser, si és possible, més brutal encara. Mentre el Tribunal Suprem condemnava a dures penes de presó una part important del govern del president Puigdemont, els exiliats no només continuaven en llibertat, sinó que, a més, plantaven cara a una persecució amb escassos o nuls aires de prosperar.

Les recents resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, del 19 i el 20 de desembre i, especialment, les conseqüències que se n’han derivat així com les reaccions que han generat demostren, un cop més, com n’ha estat, d’encertat, exiliar-se per permetre, fins i tot, un millor contrast en temps real, perquè mentre el Tribunal Suprem es nega a reconèixer i respectar la immunitat dels que han estat elegits i proclamats diputats al Parlament Europeu, els que van adquirir aquesta condició a l’exili sí que han vist reconeguda la seva immunitat i han començat a treballar com a tals.

Resumint, sempre ha estat una bona idea, també valenta i arriscada, exiliar-se, però sens dubte, és a partir d’ara quan més clarament es començaran a veure els fruits de la feina que s’ha anat fent des del 28 d’octubre del 2017 i que, com he dit, ha estat criticada tan injustament i durament.

Fins ara, i així estava previst, l’exili ha consistit, bàsicament, a defensar-se en l’aspecte jurídic i a explicar-se en l’aspecte polític, però a partir d’ara, un cop presa la platja i assegurada la posició, cal endinsar-se en la fase següent de l’estratègia, que és la que permetrà que s’avanci en la recerca d’una solució al conflicte que, sens dubte, no és rendir-se. Aconseguit un espai de seguretat, a través dels diversos instruments jurídics utilitzats al llarg d’aquests més de dos anys, és quan ha de començar l’autèntica feina política que, en definitiva, és la raó última per la qual el president Puigdemont i una part del seu govern van decidir exiliar-se.

No podem oblidar que el que era un conflicte polític va ser arrossegat a l’arena, o més aviat al fangar jurídic, pels sectors més recalcitrants del nacionalisme espanyol, distribuïts i enquistats en les instàncies clau per generar una repressió i un escenari com el creat i, per tant, esperar que aquests mateixos sectors no només rectifiquin les seves creences sinó que, a més, col·laborin voluntàriament a solucionar el problema legal generat és d’una ingenuïtat francament preocupant.

En definitiva, per solucionar el problema polític, primer s’ha de desenredar el laberint judicial que s’ha creat i això no serà possible sense una resposta que, necessàriament, ha de venir de fora perquè, com estem veient, no rectificaran.

De moment, n’hi ha hagut prou amb dues demandes i unes prejudicials que han generat una sentència i una interlocutòria del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per deixar l’entramat jurídic muntat per reprimir l’independentisme català balancejant-se, però ni això és ni serà suficient perquè es generin les condicions necessàries per poder, definitivament, solucionar aquesta part del conflicte. Segurament, si s’hagués tingut una estratègia, s’haurien tingut la decisió i la capacitat així com el convenciment i els coneixements per haver tret el plet en una fase anterior a les instàncies europees, i avui la situació seria molt diferent, però com que no s’ha fet, haurem d’anar pas a pas fins a aconseguir-ho.

L’exili, cal insistir-hi un i mil cops fins que s’oculti el sol, va ser l’estratègia correcta i, sens dubte, la que ha permès que el que es considerava “un assumpte intern d’Espanya” acabi sent un assumpte intern... però d’Europa que és, en definitiva, la que està cridada a solucionar un greuge que no s’hauria produït en un estat amb sòlides conviccions democràtiques.