Conviure amb el risc (i no morir en l’intent)
Deia Ulrich Beck que la societat del risc és una societat catastròfica. En aquesta societat, l’estat d’excepció amenaça de convertir-se en l’estat de normalitat. Així viuen al Camp de Tarragona, amb la petroquímica, i a les Terres de l’Ebre, amb les nuclears. El risc d’accident avui continua sent gran i, pel govern, el canvi de model, necessari i llargament demanat al territori, només depèn de fer-hi casinos i amagar informació a la població sobre les conseqüències per a la salut d’aquest tipus d’indústria.
Ens diuen que la població que viu a prop d’indústries del sector químic ha d’estar preparada per a un possible accident. La realitat és que, quan es produeix, la gran majoria no sap com actuar i els protocols d’informació immediata fallen, o no s’apliquen, que és pitjor. El primer pas és emetre un senyal d’alerta mitjançant sirenes. A Catalunya n’hi ha 89, situades en 39 municipis, i es proven recurrentment. Dimarts passat no van sonar, però, per xarxes socials, Protecció Civil va demanar el confinament de la població. Incoherència manifesta i sensació de desinformació i abandonament als barris propers durant els setanta minuts que van passar entre l’explosió i el comunicat oficial de no afectació fora del polígon. Algú va decidir que no calia, saltant-se el protocol, per no alarmar una població ja alarmada.
Les empreses petroquímiques tenen grans beneficis econòmics i juguen a comprar el silenci de molts polítics amb llocs de treball i inversions locals: paguen la festa major i l’equip de futbol. Allò que haurien de fer, però, és invertir en seguretat i formació dels treballadors. La protecció de la població hauria de ser al centre de tot, però aquesta població encara no sap què respira ni què ha de fer en cas d’accident. Això, amics, és només responsabilitat de l’administració pública.
No es tracta d’alarmisme, sinó de prevenció. Caldria abandonar d’una vegada aquesta visió paternalista. Si cal espantar-se, fem-ho. Cal explicar els perills per gestionar millor el risc i, sobretot, deixar d’amagar-lo per conviure-hi i no morir en l’intent. Mentre els polítics s’hi posen, en cas d’accident i davant del dubte, confineu-vos sempre i no agafeu mai el cotxe.