JUDICI AL JUDICI

Tal com ha anat passant en els dos anys que fa que defensem els exiliats, a cada pas que fem, hi ha nous relats que van sorgint per anar generant unes expectatives que, al final, mai s’acaben de complir però que permeten, a aquests generadors de relats, mantenir viva la idea que l’exili no serveix per a res i que a Espanya tot està bé. Com a mostra, tres exemples: “Bèlgica els lliurarà en menys d’un mes” (novembre del 2017), “Alemanya marca el camí de retorn dels fugats” (març del 2018), “sense venir a Madrid a jurar la Constitució no seran eurodiputats” (de maig a desembre del 2019). Ara, el nou relat es construeix al voltant del suplicatori.

Vagi per endavant que no sabem com es resoldrà el suplicatori, tot i que sí que puc avançar que no serà ni en la forma, ni en els temps, ni en el sentit que se’ns està fent creure. Els desitjos i la necessitat de creure i fer creure que no estan equivocats han conduït, un cop més, a fer que s’estigui vivint una mena de realitat virtual que no existeix més enllà de la febrosa ment dels que només es mouen al ritme dels ardors patris.

El suplicatori, a diferència del que creuen i fan creure alguns, no és una simple votació, sinó un procediment pel qual el Parlament Europeu pot acordar suspendre o no la immunitat de la qual gaudeixen tots els parlamentaris europeus. És a dir, d’una banda hi ha un procediment reglat que s’ha de seguir fins a arribar a una votació i, de l’altra, el que es determina al final del mateix procediment és, simplement, si es manté o se suspèn la immunitat d’un eurodiputat però no està en joc, òbviament, l’escó de l’afectat i, per tant, malgrat que es concedís el suplicatori seguirien sent eurodiputats.

El procediment, que està regulat en el mateix Reglament del Parlament Europeu, estableix, entre altres coses, un fet del qual ningú està parlant però que, arribat el moment, jugarà un paper rellevant: la comissió encarregada de fer la proposta sobre l’aixecament o no de la immunitat, podrà, i així ho farà, emetre una opinió motivada sobre la competència de l’autoritat que estigui sol·licitant l’esmentat suplicatori. Dit d’una altra manera, i com que el suplicatori només pot ser demanat per una autoritat competent, un dels primers punts a esclarir és la competència del Tribunal Suprem espanyol per sol·licitar aquesta mesura.

Aquest punt, del qual ningú parla, serà el primer judici al judici que es farà per part del Parlament Europeu i, del seu resultat, es podran desprendre moltes conseqüències no només per al president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, sinó també per als que avui estan complint condemna per la sentència del procés. Us imagineu, i només ho plantejo com un exercici intel·lectual, que el Parlament Europeu determinés que el Suprem no és competent per sol·licitar el suplicatori?

Doncs bé, qualsevol que faci memòria recordarà que des d’un començament s’ha anat discutint la competència del Tribunal Suprem per investigar, enjudiciar i condemnar el govern anterior, ja que l’aforament de tots ells requeia en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no en el Suprem. Es van forçar les regles sobre competència per emportar-se la causa a Madrid, i això, que sempre es va al·legar, al Parlament Europeu li pot acabar semblant rellevant.

El problema de competència és seriós. D’una banda, tenim que el Suprem no era competent per investigar ni enjudiciar el govern anterior i, encara menys, ho és per fer-ho amb els exiliats, ja que tots ells formen part del que s’anomena una peça separada; de l’altra, cap dels eurodiputats té un aforament, perquè tots ells ja han deixat els seus escons al Parlament de Catalunya. Resumint, el Suprem mai va ser competent i, sens dubte, ara, que és quan el Parlament Europeu revisarà la seva competència, ho és menys.

Entre les creences sostingudes a força de relats, s’ha donat a entendre que el suplicatori establirà la culpabilitat o la innocència dels eurodiputats, però la veritat és que sobre això no només no es pronunciarà sinó que, a més, té expressament prohibit fer-ho... El que sí que pot arribar a fer el Parlament Europeu és determinar que estem al davant d’una persecució política, i això seria un altre judici al judici.

No són pocs els que creuen, i fan creure, que la concessió d’un suplicatori és, si fa o no fa, o blanc o negre; en realitat, hi ha molts matisos i un és el que fa referència al fet que si se sol·licita per diversos delictes, cadascun d’aquests delictes pot ser objecte d’una decisió diferent. Dit més clarament: la suspensió de la immunitat fins i tot pot arribar a ser només per a la persecució d’un dels delictes imputats i no d’un altre, la qual cosa ens retornaria a una situació similar a la que tant va disgustar el jutge Llarena a partir de la sentència de Schleswig-Holstein i que el va portar a retirar la segona euroordre, així que, com hem anat avançant, aquest tema serà un altre judici al judici.

Us imagineu que el Parlament Europeu considerés que no se’ls pot enjudiciar, per exemple, pel delicte de sedició i que no es concedís, per aquesta raó, l’aixecament de la immunitat? Quines conseqüències tindria això per als avui condemnats quan acudissin al Tribunal Europeu dels Drets Humans?

Dins de l’àmbit dels relats, un que va prenent més i més força, és el de la celeritat del procediment quan, en realitat, la tramitació dependrà de molts factors com, per exemple, la quantitat d’antecedents que es necessiten per poder arribar a sotmetre una proposta de resolució en el ple del Parlament i, en un cas com el del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, no seran pocs aquests informes, especialment si tenim en compte que, per exemple, el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides s’ha pronunciat dient que, en aquest cas, estem al davant d’una detenció arbitrària producte d’una persecució política.

Sobre aquests temes em podria estendre gairebé fins a l’infinit però, en realitat, avui la cosa va de relats i, de tots els que he sentit fins ara, l’únic que té un fonament és que la decisió que finalment adopti el Parlament Europeu serà política, i mai més ben dit, perquè consistirà en una votació que es durà a terme al ple del Parlament... No obstant això, i sent cert que serà així, també he de matisar alguns punts perquè ningú es confongui.

No es votarà a favor d’Espanya i en contra de Catalunya, tampoc al revés; la votació serà sobre les propostes que elevi al ple el Comitè d’Assumptes Jurídics del Parlament i això, només això, és el que votaran els eurodiputats. Si arriba una proposta al ple per concedir la suspensió de la immunitat i aquesta proposta té un suport majoritari, aleshores el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí veuran suspesa la seva immunitat per a l’enjudiciament, amb aquelles limitacions que el Parlament estableixi i pels delictes concrets i els límits per al qual sigui concebuda.

Si s’arribés a aquesta situació, tots tres seguirien sent eurodiputats i mantindrien la immunitat de pas per anar i venir a les sessions del Parlament, però s’haurien d’enfrontar a la reactivació de les euroordres i a la continuació d’aquests procediments fins que es determinés, ja no amb criteris polítics sinó estrictament jurídics, si poden o no ser lliurats a Espanya per ser enjudiciats.

En un escenari com aquest, us imagineu el paperot dels polítics europeus si acorden el suplicatori i després la justícia denega les euroordres? Doncs sí, això podria passar, però ningú us ho explicarà en cap relat i, a la vista del precedent de Schleswig-Holstein, de Bèlgica i d’Escòcia, més d’un eurodiputat pensarà molt bé què vota en aquest ple del Parlament Europeu.

Aquí només he exposat algunes idees sobre la complexitat de l’etapa que comença a partir de la sol·licitud del suplicatori. Estic segur que quan la mateixa sol·licitud va ser emesa, els ardors patris van impedir fer ni la meitat d’aquesta anàlisi, amb el risc que això pot comportar per a la sentència dictada després del judici del procés; més o menys el mateix que va succeir quan es van elevar les prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En realitat si ho haguessin previst, almenys una mica, no haurien cursat res, perquè obrir la via d’un judici al judici no és que sigui atrevit, sinó que és un autèntic suïcidi i, sigui quin sigui el resultat del suplicatori, que no sabem quin serà, nosaltres sempre haurem guanyat... En això consisteix la internacionalització.