Com hi ha món
‘LITTLE BRITAIN’
La marxa del Regne Unit de la Unió Europea és un fet històric que marca l’inici de la dècada
És un fet. Després de diversos intents fallits, aquesta setmana s’escenificava al Parlament Europeu la marxa del Regne Unit. Ha estat un camí llarg i tortuós perquè les negociacions per l’acord de divorci no han estat fàcils. Brussel·les no ha volgut posar una catifa vermella a Londres i ha actuat com un bloc uniforme. Ha servit per donar un avís a navegants per si algun altre país queia en la temptació de deixar el club: el Regne Unit marxa en solitari i els que havien coquetejat amb la idea (partits antieuropeistes, principalment, amb líders com Le Pen), de moment es queden en un discret segon pla. El Regne Unit va entrar a la Unió Europea el 1973 i en molts casos s’ha comportat com un soci incòmode. De fet, en els darrers compassos de la negociació alguns països (la França de Macron) apostaven per la marxa immediata per no allargar més una situació agònica que també estava perjudicant l’economia i la mateixa agenda europea. I ara què? És la pregunta que es fan els britànics i molts europeus. Després de les celebracions d’alguns i de la decepció d’altres –alguns eurodiputats tenien llàgrimes als ulls quan es va fer la votació que oficialitzava la marxa– arribarà el que s’ha anomenat el període de transició (que s’allargarà durant un any) i en què s’assegura que els canvis que hauria de suposar la marxa d’Europa arribaran de manera lenta. Els setanta-tres eurodiputats britànics, però, ja han hagut d’abandonar el seu escó. Entre ells destaca Nigel Farage, líder del Partit del Brexit i abans de l’UKIP, un dels màxims defensors del Brexit i que ocupava cadira a Europa des del 1999. L’escenificació i la teatralitat de Farage queden en una simple anècdota davant l’efectivitat del primer ministre britànic, Boris Johnson, que ha estat l’artífex perquè el Brexit s’hagi acabat aplicant tres anys i mig després que els britànics hi donessin el consentiment en un referèndum. Les promeses del mandatari van dirigides ara cap a un creixement econòmic que ha de suposar la millora de les condicions de vida d’una classe treballadora britànica molt castigada per la crisi (sobretot al nord de l’illa) i que ha vist com durant les darreres dècades han anat tancant les principals activitats (les mines en són un exemple) que donaven feina a aquestes ciutats eminentment industrials. El discurs del Brexit s’ha forjat en contra de la immigració i té un gran component patriòtic. Ara, el Regne Unit comença una nova aventura en solitari i les expectatives econòmiques que s’han generat són altes. Algunes teories assenyalen que Londres es podria convertir en una mena de Singapur a l’europea. S’haurà de veure si en aquesta transició el Regne Unit opta per obrir-se al món (sense la Unió Europea) com en el seu passat més gloriós o es queda mirant cap endins. És l’hora de l’expansió o de convertir-se en little Britain?