CATALUNYA INDEPENDENT, EUROPA FEDERAL

Quan amb el president Puigdemont vam arribar al Parlament Europeu, aquest mes de gener, vam enviar una carta de presentació a tots els eurodiputats en què fèiem un breu repàs del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, de la seva deriva judicial i de la nostra situació com a persones directament afectades per aquest fet. Atès que eren els destinataris de la missiva, teníem especial interès a fer-los comprendre la nostra ferma convicció que el projecte europeu i el procés català estan intrínsecament relacionats. En efecte, el xoc entre Catalunya i Espanya és sobretot, al nostre entendre, un xoc entre una cultura política democràtica (europea) i una altra d’autoritària (gens europea). Europa té directament a veure amb el cas català perquè la UE, com hem repetit tantes vegades, té com a missió principal la salvaguarda de l’estat de dret. I el que està passant avui a Catalunya és sobretot l’expressió d’un estat que ha fet fallida com a estat de dret.

Per ser coherents amb aquesta visió, acabàvem la carta explicant que durant aquest mandat treballarem en dos projectes específicament europeus, però que afecten directament el nostre cas: una única llei electoral europea, per a les eleccions al Parlament Europeu, i un codi penal europeu integrat, que permeti una jurisprudència unificada. Els esforços de la JEC per aplicar de manera il·legítima la LOREG, que ha topat amb els jutges del TJUE, i els intents patètics del Suprem per forçar la nostra extradició, que han topat amb els jutges belgues i alemanys, ens permeten posar la nostra experiència biogràfica al servei d’aquests dos projectes que, sens dubte, suposarien un avenç substantiu en el projecte d’integració europea.

Un codi penal europeu i una llei electoral europea suposen, doncs, un pas rellevant cap a una Europa més federal? Rotundament sí. Ens interessava entrar al Parlament amb aquesta carta de presentació perquè encara avui cal aclarir que l’independentisme català –com ho ha estat sempre el catalanisme des dels seus orígens– és clarament europeista, en la immensa majoria dels seus membres. I justament perquè és europeista és avui eurocrítric, euroexigent i no eurocomplaent. Perquè avui l’actual UE, l’statu quo europeu, està molt lluny encara del que el projecte europeu i els seus ideals fundacionals reclamen.

Ho haurem de dir i repetir encara moltes vegades: la independència de Catalunya i la integració europea no són projectes incompatibles, al contrari. Els adversaris de l’Europa federal, ho hem explicat també moltes vegades, són, en tot cas, els grans estats. No pel fet que siguin més o menys europeistes –hi ha alguns estats petits de la UE més euroescèptics que no pas alguns estats grans–, sinó per raons estructurals. La talla que complementa la lògica d’una Europa federal és la dels estats petits (per exemple, els escandinaus) o de regions d’estats grans (per exemple, Catalunya). Barcelona, Edimburg, Hèlsinki, Copenhaguen i Ljubljana són complementàries de Brussel·les. Berlín, París i Madrid en són rivals.

Haurem de repetir, doncs, que aquells que volem una Catalunya independent volem, també, una Europa més federal. Però d’un federalisme ben entès: no es tracta de pseudofederar estats grans que manen i que fan actuar tota la resta com a satèl·lits, sinó de federar més aviat estats petits i regions. Els estats grans, si volem una veritable Europa federal, hauran de desconstruir-se, ja sigui per mitjà de processos de devolució radicals cap a les seves regions, ja sigui respectant el dret a l’autodeterminació de les mateixes regions.

Per això, en contra el que s’ha dit massa vegades, casa de manera evident amb una visió federal d’Europa la proposta de les ampliacions internes. Ens referim a la idea segons la qual si una regió d’un estat que actualment forma part de la UE obté la independència i esdevé un nou estat, hauria de quedar incorporat de manera automàtica com un nou estat membre de la UE, si així ho vol. Sense que els altres estats de la UE ni l’estat del qual procedeix tinguin el dret d’impedir-ho. Aquest concepte d’ampliació interna facilitaria enormement processos com el català, potser l’escocès i, eventualment, el flamenc. No obstant això, més enllà de qui en tregui profit, serveix per aclarir qui té avui una visió federal i qui té una visió interestatalista del projecte europeu. Dues visions oposades. Qui diu: “Quan una regió que avui forma part de la UE se separa, queda fora del club europeu, ha de tornar a picar a la porta per poder tornar a entrar i els estats membres tenen dret a vetar la seva entrada”, està demostrant que té una visió no gens federalista i molt interestatalista de la UE.

Nosaltres volem una Catalunya independent dins una Europa federal. Però com podrem construir un veritable govern federal europeu si no el dotem de més legitimitat democràtica? Per això, en el programa electoral portàvem, com a mesura destacada, l’elecció directa del president de la Comissió Europea. La Comissió només podrà assumir competències que avui són dels governs dels estats si obté la seva legitimació democràtica de manera directa, i no tan indirectament com ara. El gran argument dels brexiters és aquest: per què hem d’estar governats per unes institucions que ningú no ha escollit? Els que creiem en Europa, en comptes de limitar-nos a denunciar tot allò de demagògic que hi ha en el relat euroescèptic, seguirem regalant aquesta excusa perfecta –l’anomenat dèficit democràtic de la UE– als qui propaguen aquest relat? O tenim alguna idea audaç per resoldre aquest dèficit?

Els mateixos que defensem una Catalunya independent hem de estar a l’avantguarda de la idea d’una Europa federal, però abanderant la bona versió d’aquest concepte. A més del codi penal europeu o de la llei electoral europea, des de Catalunya podrem posar encara moltes més idees útils i necessàries per aprofundir en la integració europea, per exemple una harmonització fiscal –de la fiscalitat del capital– que eviti tant la competència fiscal deslleial entre països com el frau fiscal. O anar pensant en un sistema de solidaritat interregional a escala europea, que eviti la paradoxa actual per la qual les regions riques dels països pobres tenen dèficit fiscal –com és el cas català– mentre que regions de la mateixa renda, però que són regions pobres dels països rics, tenen superàvit fiscal. També d’això va el federalisme europeu ben entès, en què, sens dubte, les principals reivindicacions de l’independentisme català troben un encaix indiscutible. Independentistes a Catalunya, federalistes a Europa: les dues cares de la mateixa moneda.