‘CODE-SWITCHING, WHAT ELSE?’

Quan vaig estu­diar soci­o­lingüística a la UB, code-switc­hing era el terme que empràvem al que fa anys que aquí se’n diu alter­nança o canvi de codi. Aquest és un con­cepte que, com totes les con­ven­ci­ons i con­sen­sos entre científics, ha anat evo­lu­ci­o­nant en funció dels con­tex­tos, can­vi­ants, de les llengües en con­tacte.

Fa dècades que els cata­la­no­par­lants que han nas­cut o que viuen a l’Estat espa­nyol, majo­ritària­ment, s’adre­cen en cas­tellà a un inter­lo­cu­tor cas­te­lla­no­par­lant i, de fet, a qual­se­vol inter­lo­cu­tor de qui no en cone­guin la llen­gua fami­liar. Hi ha prag­ma­tis­tes –lingüistes que fan recerca sobre pragmàtica– que con­si­de­ren que els cata­la­no­par­lants que fan el canvi de codi ho fan com a estratègia de sim­pli­fi­cació, de faci­li­tació i de soli­da­ri­tat entre par­lants davant del dubte del conei­xe­ment o des­co­nei­xe­ment del català de l’inter­lo­cu­tor, més que no pas per raons d’esta­tus o de volun­tat de dis­cri­mi­nació. Hi estic d’acord, i hi afe­gi­ria, com a causa, l’empremta de dècades de pro­hi­bició, de mino­rit­zació i de diglòssia. I també que ara no hi ha par­lants mono­lingües en català i que és el mono­lingüe qui no té capa­ci­tat d’adap­tació o d’alter­nança lingüística, per raons òbvies.

Aquesta pro­pensió a l’adap­tació lingüística dels par­lants de llen­gua fami­liar cata­lana ha anat vari­ant a mesura que s’ha anat incre­men­tant el conei­xe­ment del català entre la població que viu a Cata­lu­nya, tot i que es teo­ritza més que no pas s’empra l’ano­me­nat col·loquial­ment bilingüisme pas­siu, al mateix temps que la falta d’ús del català en diver­sos con­tex­tos, i de dis­po­ni­bi­li­tat lingüística, difi­culta l’apre­nen­tatge i la pràctica del català per a aque­lles per­so­nes que no la tenen com a llen­gua fami­liar. Una mos­tra ben gràfica d’això és l’èxit del pro­grama Volun­ta­riat per la Llen­gua, amb més de 137.000 pare­lles lingüísti­ques, i del pro­jecte Xer­rem Junts, que crea espais de pràctica lingüística per a l’apre­nen­tatge del català oral que, si no, no exis­ti­rien. O la mateixa cam­pa­nya, recent, No em canviïs la llen­gua, que aquesta set­mana ha gene­rat un debat encès a les xar­xes soci­als i en deter­mi­nats mit­jans al vol­tant, pre­ci­sa­ment, del canvi de codi i, també, el lin­xa­ment desin­for­mat i vis­ce­ral a la dipu­tada i alcal­dessa de Vic, Anna Erra, per dema­nar, pre­ci­sa­ment, que no can­viem de llen­gua per pre­ju­di­cis. No can­viem de llen­gua, d’entrada, per pre­ju­di­cis, per més benin­ten­ci­o­nats que siguin.