de pradera a Betancor
El 20 d’octubre del 1933, es va constituir el Tribunal de Garanties Constitucionals. Com el seu nom indica, aquest organisme era l’encarregat de vetllar pel compliment de la Constitució republicana, però també de jutjar els alts càrrecs. El problema, però, no eren les funcions que assumia, sinó les persones que l’integraven. Entre els seus membres hi havia, per exemple, un tradicionalista de pedra picada anomenat Víctor Pradera. El seu llibre sobre El Estado Nuevo es convertiria en una obra de capçalera per a Franco i en el full de ruta per la construcció del “nuevo estado”. Des del seu càrrec al Tribunal de Garanties, Pradera va contribuir a anul·lar la llei de contractes de conreu, la principal norma aprovada pel Parlament i, alguns mesos després, també va participar en el judici contra el govern per la revolta del 6 d’octubre. Pradera ni tan sols mantenia les formes. Mentre era vocal del Tribunal va signar el manifest fundacional del Bloque Nacional que, entre altres coses, proposava la supressió de la Constitució (!) i, pocs dies abans de jutjar Companys, es passejava per Catalunya i afirmava que el president “era un agent de la revolució” i que “en la seva bogeria de grandesa s’havia imaginat Espanya com un poble sotmès”.
El recordatori anterior ve al cas per la informació que s’ha donat a conèixer aquesta setmana, quan hem sabut que Cs, el partit de la regeneració política (sic!), pagava com a assessor un vocal de la Junta Electoral, l’organisme que va decidir desposseir Oriol Junqueras de la condició d’eurodiputat i Quim Torra de la de diputat. Alguna persona pot pensar que es tracta de dos casos poc equiparables, de dues desviacions accidentals que no permeten qüestionar la pulcritud de les institucions. En altres paraules, de dues excepcions que no confirmen la regla. Però hi ha prou exemples, al Tribunal Constitucional, al Suprem, al Superior de Justícia de Catalunya, al de Comptes (i poden afegir els organismes que vulguin) per concloure que es tracta d’un problema congènit. Les institucions espanyoles estan viciades d’origen i tenen una missió comuna: defensar una determinada idea de l’Estat, la ultraconservadora. Li podem dir Víctor Pradera o Andrés Betancor, però el problema, abans i ara, és exactament el mateix.