CAMPANADES I ESTADÍSTIQUES
A finals del 1918, quan el país va patir la segona gran onada de l’epidèmia de la grip, l’alcalde de Barcelona, Manuel Morales, va prohibir que les campanes toquessin a mort. Es tractava d’una mesura per evitar que el catastrofisme s’imposés entre la ciutadania, aclaparada per les informacions sobre la mortalitat associada a la pandèmia. Reaccions semblants es van produir en altres poblacions. Malgrat l’allau d’esqueles que inundaven els diaris i els despropòsits de les autoritats, que van reaccionar tard i van aplicar mesures erràtiques i insuficients, hom s’esforçava per tranquil·litzar la població. El 18 d’octubre, el dia abans que es comptabilitzés una xifra record de 280 defuncions, el governador civil de Barcelona s’esforçava a traslladar la idea que “la progressió de la pandèmia disminuïa”.
Avui, en plena era de la informació, els intents de silenciar el repic de les campanes ens semblen inimaginables, però els esforços de les autoritats per relativitzar les dades es mantenen. La imatge del director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, intentant convèncer-nos que hem arribat al pic en la corba del coronavirus i que estem iniciant una etapa de disminució, s’ha convertit en el millor paradigma d’aquesta estratègia comunicativa. “Ara mateix ja no estem en el cavall de batalla de si arribem o no al pic, sembla que ja hi som, que ja estem baixant”, s’esforçava a fer-nos veure fa tres dies, des del seu confinament sanitari. La realitat que ens traslladen les xifres, però, són esfereïdores, i tots plegats vivim amb l’ai al cor, impotents davant unes morts que ens colpegen diàriament, algunes d’elles en condicions deplorables. Han passat cent anys i, afortunadament, els coneixements mèdics i els recursos sanitaris per fer front a la pandèmia no tenen res a veure amb els que tenien els nostres avantpassats. Però hi ha aspectes que no sembla que hagin canviat, com ara la reacció tardana i erràtica de les autoritats, la descoordinació i la improvisació en la presa de decisions i la falta de recursos per als professionals i els equipaments sociosanitaris, entre els quals les residències per a la gent gran. Una realitat que fa que resulti particularment inútil voler silenciar o atenuar el repic de les campanes.
