SI EUROPA NO ESTIGUÉS A L’ALTURA

Si la UE aquesta vegada no estigués a l’altura, probablement entraria en una decadència irreversible com a projecte polític. Aquests dies són molts els líders –inclòs el secretari general de l’ONU, António Guterres– que expliquen que la pandèmia del coronavirus és la crisi humanitària més greu a què s’ha hagut d’enfrontar el conjunt del planeta des de la Segona Guerra Mundial. El procés d’integració europea va sorgir de les cendres d’aquella conflagració: la CECA va ser la base política sobre la qual es va impulsar la reconstrucció econòmica i social d’un continent devastat pel conflicte bèl·lic. Aleshores, els estats europeus van trobar una resposta a l’altura de la crisi que acabaven de patir. Si avui no són capaços de fer-ho, poden posar en risc tot el que s’ha aconseguit des d’aleshores.

De moment, per respondre als efectes econòmics de la pandèmia, la UE ha emès senyals contradictoris. Entre les accions positives, les mesures del BCE, que després d’un primer moment d’indecisió sembla que està a l’altura del moment: un pla de compra de 750.000 milions d’euros en actius públics i privats, ampliable a més d’un bilió d’euros, que hauria assegurar a qualsevol govern de la UE un finançament suficient per als seus plans d’estímul. També la Comissió Europea ha anunciat una mesura encoratjadora, que de fet era ineludible: la suspensió dels criteris d’estabilitat pressupostària que va fixar el Tractat de Maastricht –i que fins ara havien estat una cotilla per a les polítiques fiscals dels països que formen part de la unió monetària.

La inquietud esclata quan coneixem el debat entre els governs europeus sobre les mesures encara en discussió: l’accés al Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) o la creació de “coronabons”. Abans, però, cal una pregunta: per què necessiten els estats mecanismes de finançament addicionals, més enllà de l’enorme injecció de liquiditat que ha promès el BCE? Perquè ara mateix, amb el seu bazuca, el BCE només pot comprar bons estatals i això significa que, per aquesta via, els estats augmentaran enormement el seu deute públic i el seu grau de dependència dels mercats financers. Per això, els països per als quals la crisi econòmica es preveu més severa exigeixen instruments de finançament nous, a l’altura de la situació. Instruments que –tal com reclama el grup dels 9, encapçalats per França i del qual formen part Itàlia, Espanya, Portugal, Grècia, Bèlgica, Irlanda, Eslovènia i Luxemburg– haurien de partir del reconeixement que ens trobem davant d’un xoc econòmic nítidament extern i que, per tant, s’haurien de basar en el principi de solidaritat entre tots els socis europeus.

L’antiga i inflexible negativa dels països del nord a la creació d’eurobons –d’Alemanya, Holanda, Àustria i Finlàndia, sobretot– de moment es manté intacta, per escàndol de molts ciutadans del sud que no entenen per què se’ls ha de responsabilitzar d’una crisi econòmica provocada per un virus. L’alternativa, el recurs al MEDE, compta amb la rotunda i raonable oposició dels italians, perquè l’accés a aquest fons de rescat ha anat associat tradicionalment a unes condicionalitats que, a la pràctica, deixaven les finances dels estats que hi recorrien sota la intervenció quasi total de la cèlebre troica i dels seus “homes de negre”. La memòria dels rescats fallits de Grècia i de les seves condicions draconianes –i profundament injustes– encara és viva.

Davant d’aquest doble enrocament, es dibuixen dues opcions intermèdies, que potser podrien suscitar el consens del Consell Europeu. La proposta d’eliminar la condicionalitat del MEDE, que podria ser un punt de trobada entre la posició de partida d’Alemanya i la d’Espanya. I anant encara més enllà, la proposta francesa de fer uns “coronabons” limitats en el temps, durant no més de deu anys, destinats a nodrir un fons que només estaria actiu durant la fase de reconstrucció econòmica posterior a la crisi, que alguns pronostiquen llarga i difícil. Qualsevol solució financera de menys ambició que alguna d’aquestes alternatives deixaria la cohesió política entre els estats de la UE sota mínims i el projecte europeu profundament ferit.

Al costat d’això, hi ha la proposta d’un subsidi d’atur europeu. La Comissió ha aprovat aquesta mateixa setmana el pla SURE, un subsidi pagat pel pressupost comunitari, complementari dels subsidis d’atur estatals, amb l’objectiu que les empreses mantinguin en plantilla els seus treballadors, encara que ara mateix no els necessitin. Amb la mateixa finalitat d’assegurar la renda de les famílies, els Estats Units, fent gala del seu pragmatisme habitual per reaccionar davant de les grans crisis econòmiques, sembla que es decanten per una mesura més contundent, que comptaria amb el consens de demòcrates i republicans: l’helicopter money, una paga de 1.200 dòlars al compte corrent de cada ciutadà adult que hagi fet una declaració de la renda inferior als 75.000 dòlars l’any anterior. La versió més aproximada a la renda bàsica universal que hagi activat cap estat occidental mai fins ara –i en plena era Trump: paradoxes del coronavirus.

En darrer lloc, atenció a la carta dels polítics italians publicada fa pocs dies a la premsa alemanya, que encara va més enllà d’aquests dos debats i, implícitament, n’obre un tercer. No només exigeix als països del nord de la UE solidaritat amb els del sud, tot recordant la condonació del deute alemany que la resta d’estats europeus van acordar durant la postguerra, sinó que assenyala Holanda com a paradís fiscal. I li retreu que les seves polítiques de competència fiscal deslleial han restat desenes de milions d’euros a la hisenda pública dels altres estats europeus. Això posa sobre la taula una vella qüestió: és possible una Unió Europea sostenible sense algun grau d’harmonització tributària, almenys pel que fa de les rendes del capital?

Més enllà de quines siguin les decisions que acabi prenent el Consell Europeu, el coronavirus ha fet saltar pels aires –ni que sigui de manera provisional– tots els tabús de l’ortodòxia econòmica: idees com els eurobons, la suspensió dels criteris d’estabilitat, la renda bàsica i l’harmonització fiscal, que fins fa quatre dies era impensable que poguessin formar part de l’agenda europea, ara mateix estan, poc o molt, sobre la taula dels governs europeus.

No ens hauria de fer ni por ni mandra coincidir amb el govern espanyol en algunes d’aquestes reivindicacions. Coincidir-hi és perfectament compatible amb la nostra rotunditat a l’hora d’assenyalar que la seva gestió de la crisi sanitària ha estat tirant a nefasta –hi ha, com a mínim, tres errors que ja no pot negar ningú: no dictar un confinament més dràstic des del primer moment, en contra del criteri dels científics; centralitzar les compres en un Ministeri de Sanitat que fa dècades que no compra, i donar el màxim protagonisme comunicatiu a l’exèrcit i a la ministra de Defensa, cosa inaudita que no ha fet cap altre país europeu. Una cosa no treu l’altra, però. No seria intel·ligent deixar de defensar mesures tan necessàries com aquestes per la simple raó de no trobar-se amb Sánchez en la mateixa trinxera.

Ho hem dit al principi d’aquestes ratlles: aquesta vegada ens hi juguem massa. La gran recessió del 2008, la UE la va resoldre de la pitjor manera possible. Aquella crisi financera va posar de manifest dramàticament els errors de disseny de l’eurozona. Una unió monetària al si de la qual els estats per principi no poden devaluar, però que, també per definició, té desequilibris comercials interns, necessita un sistema de compensació fiscal si vol ser sostenible a llarg termini. Ja ho van explicar, quan es va fer el Tractat de Maastricht, la majoria d’economistes seriosos. La crisi del 2008 ho va confirmar de manera clamorosa. Les polítiques de Draghi al capdavant del BCE i el seu quantitave easing van salvar l’eurozona in extremis, de manera brillant. Però els problemes d’arquitectura institucional de la unió monetària europea segueixen allà, quasi intactes.

Ara no ens podem a permetre tornar a reaccionar de manera tan maldestra com el 2008. Plouria sobre mullat. La situació de fons és massa crítica per tornar a fallar. I, tanmateix, la reacció del Consell Europeu, com sempre, està sent lenta i insuficient. Però no es tracta d’un problema de talent polític dels líders europeus –o no només o no bàsicament–, sinó sobretot d’un problema de governança. L’estructura institucional de la UE és, encara avui, molt poc comunitària i profundament intergovernamental. Així és difícil que Europa pugui estar mai a l’altura dels desafiaments que la història li va posant al davant. Perquè a la UE no hi ha ningú amb poder suficient que representi l’interès general. Aquells que representen l’interès general –el Parlament i la Comissió– no tenen prou poder. I qui té poder –el Consell– és una suma d’interessos particulars, en què lògicament s’acaben imposant els més forts.

Aquesta crisi sanitària, de sobte, confronta la UE amb tots els seus debats de fons que fa temps que esquiva: la culminació de la unió monetària per mitjà d’una veritable unió fiscal, l’harmonització tributària, la creació de garanties socials europees, l’avenç cap a un model federal que al mateix temps mantingui la sobirania dels pobles que la conformen i, com a condició de tot això, la democratització radical de les seves institucions polítiques. Europa, un virus t’ha posat davant del mirall. Encara hi ets a temps.