CAQUI EN TEMPS DE PANDÈMIA
El paper de l’exèrcit aquests dies és el resultat de l’aplicació política del principi d’Arquímedes
En paral·lel a la crisi econòmica galopant que ens està caient al damunt, un altre dels efectes secundaris destacats d’aquesta pandèmia és la militarització del llenguatge i de la imatge que està experimentant l’Estat espanyol. Serà interessant analitzar d’aquí a un temps de manera comparativa el llenguatge polític utilitzat pels diferents mandataris mundials a l’hora d’afrontar la crisi. La semàntica política, o la semiòtica, no són temes menors perquè tenen efectes a mitjà termini en la construcció de mentalitats i imaginaris col·lectius.
De moment ja ho han alertat aquesta setmana entitats de pau, drets humans i cooperació catalanes. Exigeixen al govern espanyol que abandoni la deriva militarista i critiquen l’ús del llenguatge bèl·lic i la presència de l’exèrcit. A més, i aquest punt crec que és el més important i transcendental, reclamen que el pressupost destinat a despesa militar es destini a polítiques socials.
La despesa en defensa és clau en aquest assumpte. Perquè fa tres setmanes que sembla que la tropa uniformada hagi caigut en paracaigudes per ajudar el poble contra un papu dolent en una operació de blanqueig que no fa altra cosa que amagar la realitat: el que passa amb l’exèrcit aquests dies és la simple aplicació política del principi d’Arquímedes: submergit en el pressupost de l’Estat, el lloc que ocupa l’exèrcit és igual al volum de despesa en serveis socials i sanitaris que desallotja. És a dir, tot allò que ha de fer l’exèrcit és tot allò que no caldria que fes si els diners anessin on han d’anar. No cal ni ser antimilitarista, per entendre això. Es pot convenir que un mínim de pressupost en defensa és necessari per a qualsevol país. Una altra cosa és el que passa a l’Estat espanyol.
Afortunadament a Catalunya, com que no tenim exèrcit (el que paguem amb els nostres impostos pràcticament sempre ha estat utilitzat per reclutar-nos per a guerres llunyanes o reprimir-nos a casa nostra), els nostres governants estan evitant en tot moment l’argot casernari en la gestió de la crisi. Això sí, la bel·ligerància sembla que, després d’alguns dies de bandera blanca, la tornen a canalitzar per apunyalar-se entre socis de govern.
Que no han estat capaços d’anar coordinats en una qüestió tan important com la consecució de la independència, ja ho havíem experimentat. Que no siguin capaços d’aparcar les diferències ni davant d’una crisi tan descomunal com la que estem vivint, és per pensar que la covid-19 té un competidor important amb el virus del caïnisme.
