LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA
Han passat cent anys, i els historiadors encara no es posen d’acord a l’hora d’oferir la xifra real de les defuncions provocades per la pandèmia de la grip del 1918. No hi ha dades globals, perquè encara no existia una organització com l’OMS, però algunes estimacions assenyalen una xifra d’entre 20 i 50 milions de morts, al voltant del 3 i el 6% de la població mundial. A Espanya, les xifres oscil·len entre les 147.000 que ens ofereixen les estadístiques oficials i les 200.000 que han comptabilitzat alguns estudis posteriors. A Barcelona, per la seva banda, alguns treballs parlen de 22.767 morts, però si hem de fer cas de les dades que va proporcionar l’Ajuntament, estaríem parlant d’una xifra de 1.554. Situem on situem el focus, doncs, el ball de dades és impressionant.
En tot cas, allò més sorprenent no és la dificultat per mesurar l’abast real de l’epidèmia de grip que van patir els nostres avantpassats. La pandèmia del coronavirus ens arriba en plena era de la informació, amb una capacitat ingent per aconseguir dades, processar-les i divulgar-les. I, malgrat tot, el desconcert és notori. Fa pocs dies, el ministre de Ciència i Innovació, Pedro Duque, es defensava de la magnitud de les xifres espanyoles i assegurava que “no tothom compta de la mateixa manera”. Però les dades reals encara són més elevades i el seu homònim de Sanitat assegurava que ells només comptabilitzen “els que han mort amb la prova feta i amb resultat positiu”. El problema, doncs, no és només com compten els altres, sinó com ho fem nosaltres. El cas d’Igualada, un dels epicentres de la pandèmia, és ben revelador. El 4 d’abril passat, la consellera de Salut assegurava que no hi havia hagut morts el dia anterior, mentre que l’alcalde d’Igualada afirmava que n’hi havia 11. La consellera assegurava que es tractava de “registres oficials”, però l’alcalde reblava que les dades del registre civil són molt superiors, de fins tres vegades més que les del març de l’any passat. I és molt probable que aquest fenomen no sigui exclusiu de la conca d’Òdena. La qüestió, doncs, és que han passat cent anys d’ençà que el nostre país va viure la primera gran pandèmia, i avui, com ahir, som incapaços de mesurar la magnitud de la tragèdia.