HO TORNAREM A FER

Obrir la porta de casa per tornar a trepitjar el carrer asfaltat o de terra, saludar qui passa pel voltant amb un somriure, un gest o una paraula. Ramblejar, seure en un banc i prendre-hi el sol, veient passar la gent. Sentir a la cara l’aire fresc del matí, quan la llum comença, o el comiat de la claror, a hora foscant. Notar l’escalfor amable o incòmoda del sol del migdia i la pluja inesperada que et mulla el rostre. Acompanyar els nets a jugar al parc o a la Casa de la Festa i gaudir de nou de la cucafera, la mulassa, el drac, la víbria, el bou, l’àliga, el lleó, el griu, el Negrito i la Negrita, els gegants vells, els moros i els nanos, explicar-ne, per enèsima vegada, tot el que en saps de cadascun i repetir un altre cop les mateixes fotos.

Anar al cinema, submergir-te en la fosca de la sala i deixar-te endur per la pel·lícula, la música, les imatges, els intèrprets, la solidesa del guió, la seducció del relat o la constatació que aquest no era el film que esperaves. Fer un recorregut per la cartellera dels teatres de la capital, triar una obra o un concert, muntar-te el dia per la gran ciutat, anar a dinar en un lloc de confiança, una cuina amiga, i quedar-te a dormir a Barcelona. Visitar una exposició que fa temps que volies veure i que ara ja estan a punt de clausurar. Pujar al metro o al bus, agafar el tren, veure com van omplint-se els seients sense saber qui et tocarà al costat i, un cop has arribat a destí, sentir-te un més entre la gernació que belluga atrafegada, amunt i avall. Recuperar tots els sorolls del brogit urbà, les veus desconegudes, el so dels clàxons, els retrunys de les persianes dels establiments que s’apugen o s’abaixen, els colors del semàfor, valorar les presses, gaudir de les pauses, entre l’allau de vianants accelerats i turistes desorientats. Passejar, sense cap destinació prèvia, deixant-te endur per l’instint o la mandra.

Perdre’t pels carrerons que estimes o pels que et són desconeguts, com una nova descoberta. Retrobar-te amb espais públics que feia temps que no freqüentaves, sorprendre’t amb els canvis, les botigues noves que hi han obert, els establiments vells que ja han tancat. Badar davant d’un aparador, alçar els ulls i descobrir la façana desconeguda d’edificis prop dels quals passes tot sovint. Anar a la llibreria de sempre a tafanejar-hi novetats i a cercar-hi sorpreses amagades en els prestatges, tot remenant-ne els llibres. Entrar a la llibreria de vell o de segona mà amb l’esperança d’una veritable troballa per a tu, que, abans, ho va ser també per a l’anterior propietari. Tornar a fer conferències arreu del país i presentacions de llibres, participar en taules rodones i prendre part en col·loquis i simposis.

Fer castells, posar-te la camisa de la colla, la faixa, el mocador, tancar els ulls, abaixar el cap i fondre’t en una mar de braços, cossos, crits i emocions. Omplir carrers, places i avingudes per manifestar-te, colze a colze, amb tot de persones desconegudes, a favor d’una causa noble, en contra d’una injustícia. Caminar per les lleres seques dels rierols, acomboiades a cada vora per tots els colors de la natura, a la recerca de les cireretes de pastor, les més vermelles, en paisatges solitaris on senyoregen el silenci, la lentitud i la calma. Trucar als amics per reprendre la roda de sopars i dinars ara a casa dels uns, ara a la dels altres, riure i enraonar, i posar-nos al dia de tot, xafarderies principals i rumors en curs, tot inclòs. Cercar un nou dissabte per fer la trobada mensual amb els amics de l’ACA (Agència Catalana de l’Arengada) per compartir l’arengada fregida, amb alls i tomaques, amanida de ceba crua i olives negres, fesols fregits i un porró de cava ben fred. Fer un cafè asseguts en una terrassa, compartint l’estona amb algú que fa temps que no veies o, tot sol, llegint el diari o un llibre, tot el goig dels petits plaers. Quedar per fer el vermut, abans de dinar, quatre olivetes per picar i patates de bossa, tot fent-la petar amb una conversa tan agradable com intranscendent, perquè el temps no té cap pressa. Tornar als restaurants de sempre, amb la companyia de sempre, per menjar-hi el de sempre i tornar a dir, com sempre, que la pròxima vegada tastaràs un plat nou, sabent que, segurament, no ho faràs mai. Encaixar les mans amb força, estrènyer algú amb una abraçada ben intensa, transmetent tota la joia de viure, novament. Fer petons d’afecte, d’amistat, de protecció, d’agraïment, les besades més familiars, les més amoroses i les més sensuals, contenint tot el desig del món, amb la voluntat que siguin perdurables en el record, perquè seran plenes de vida. La molta que ens caldrà en endavant per tornar-ho a fer tot.