Opinió

El voraviu

Una amenaça del Suprem, i els presos polítics no es poden confinar a casa. Enemics? Traïdors? Més aviat, por
Són tots els sous públics, els que han de tocar. És molt impopular demanar-ho i fer-ho, però és imprescindible
Tots fem la nostra feina, però ens barrinen l’oïda i ens foraden el cervell amb el servei que presta l’exèrcit. Quin? De què van? Quan s’acabarà la comèdia?
Més terra sobre aquella taula de diàleg per la qual van aconseguir una investidura i tenien emparaulat un pressupost

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 3. abril

L’enemic no ho sé, la por sí

ACTUA COM ELS AGENTS ADORMITS DEL KGB, I EL SUPREM L’HA DESPERTAT

La Montse Bassa sabia que teníem l’enemic a Madrid i ara veu que el tenim a casa. No ho sé, encara que l’entenc. Jo també estic molt emprenyat. Només faltava aquesta pesta de la covid-19 perquè es donés una altra empenta al procés de blanquejar la repressió i invisibilitzar els reprimits. No sé si l’enemic és a casa, però tenim molta gent acollonida, això sí, que segons com t’ho miris és el mateix. Molta gent que no està disposada a segons què. I també s’entén. No n’hi havia 3.000 disposats a tot, ja ho he dit moltes vegades, que són els que haurien col·lapsat “la maquinària de guerra” de l’Estat espanyol. I també s’entén. Ningú vol ni es pot permetre una dieta de persecució, detenció, judici i presó acompanyada d’una asfíxia laboral i patrimonial; i disfressada, a més, de defensa de la democràcia, les llibertats i la Constitució. Tenim l’enemic a casa, és cert. La por. Ens han fotut la por al cos, i si en condicions normals la por guarda la vinya, en segons quines condicions, et converteix en el teu pitjor enemic i et paralitza. És on som. Des de l’1-O tenim motius més que sobrats per tenir por. I el virus de la por un cop inoculat actua com els agents adormits del KGB. Una amenaça del Suprem el desperta, i els presos polítics no es poden confinar a casa. Enemics? Traïdors? Més aviat, por.

Dissabte. 4. abril

No és populista, és imprescindible

S’HAN DE TOCAR TOTS ELS SOUS PÚBLICS, TAMBÉ ELS DELS POLÍTICS

Te raó i no té raó Meritxell Budó amb la cosa dels sous públics. És pur populisme ajustar dietes (o sous) dels polítics i vendre-ho com una mesura de lluita contra la crisi econòmica provocada per la covid-19. Demagògia barata. Populisme lerrouxista. Fariseisme. Hipocresia. La xocolata del lloro. Galeria. No cal esquinçar-nos res. Ni fer discursets dient que és per donar exemple. Són tots els sous públics, els que han de tocar, no només els dels polítics. Saben que això no és populista, que és impopular, molt impopular (demanar-ho i fer-ho), i per això no ho faran, però és imprescindible. No ho faran els polítics, ni ho demanen ni ho demanaran gaires periodistes, piuladors, instagramers, ni influencers. Però és imprescindible pel que representen els sous públics. En la darrera EPA, els empleats públics eren 3.200.000. Una nòmina anual de 127.000 milions d’euros més les corresponents cotitzacions socials, uns 40.000 milions més. Un col·lectiu d’aquesta magnitud pot passar sense més amb la que està baixant? El pes de la creu s’ha de repartir. Per a assalariats, autònoms i petits empresaris ha passat el ribot des del minut 1. Mantindran la nòmina pública des de l’atur o des de la renda mínima? L’àvia Neus deia que mentre hi hagi burros algú anirà a cavall. Però entre poc i massa.

Diumenge. 5. abril

Que s’acabi la comèdia

SOBRETOT LA MANIA DE BESAR EL CUL I FER LA PILOTA A L’EXÈRCIT

Dijous, 26 de març. Felip VI, de paisà, visita per sorpresa l’hospital que instal·len a Ifema. “És un exemple per a la història”, diu. Ja ho veurem. Divendres, 3 d’abril. Base de Retamares, Pozuelo de Alarcón. Uniforme de campanya, guants i mascareta. Felip VI transmet el seu agraïment i orgull per l’operació Balmis. Quan s’acabarà aquesta doble gresca? La d’aprofitar la pesta per buscar rèdits que millorin la imatge reial (que es quedi a casa, cony), però sobretot la mania de fer la pilota i besar el cul a les forces armades, protagonistes diàries en la roda de premsa sobre l’evolució de la covid-19. Què cony fan que no foti tothom (fins i tots els polítics) que és fer la seva feina, per la qual cobren puntualment? Quin complex els generen? Per on els tenen agafats? Quin mèrit tenen que no tinguin transportistes, caixeres de supermercats, alumnes, professors, pagesos, funeraris, periodistes, caps de recursos humans, advocats laboralistes, sindicalistes, empresaris o personal sanitari? Tots fem la nostra feina, però ens barrinen l’oïda i ens foraden el cervell amb el servei que presta l’exèrcit. Quin? De què van? Quan s’acabarà la comèdia? Què fan de més o de menys que tants altres ciutadans els 2.500 efectius militars desplegats (Guàrdia Reial inclosa) en unes 172 ciutats, segons les dades del mateix Ministeri de Defensa?

Dilluns. 6. abril

Faramalla de La Moncloa

SÁNCHEZ VOLDRIA TORNAR A L’INICI DE LA TRANSICIÓ

A robar al camí ral, deia l’àvia Neus quan li provaves de fer passar bou per bèstia grossa. Em va venir al cap quan els pregoners van començar a escriure sobre la necessitat d’un gran pacte i van començar a citar “Moncloa 1977”, com el gran objecte del seu desig. Evidentment, Sánchez, dissabte, ho va oficialitzar. Ahir els mateixos pregoners ja tenien enquestes. El 92% dels espanyols està a favor d’un gran pacte, però el 79% creu que no es farà. Avui Sánchez l’ofereix a tothom, també als independentistes, i el seu entorn (el de Sánchez) insisteix en “una gran concertació” com “fa quatre dècades”. Casado ha optat per la via FAES i ja l’ha engegat: “Son un señuelo.” Ni això. És faramalla. Més terra sobre aquella taula de diàleg per la qual van aconseguir una investidura i tenien emparaulat un pressupost. Sánchez té imaginació. Com la factoria Pixar o Spielberg o Disney al complet. Però va fora de temps. Quan líders de tot el món demanen resposta comuna rescata una particular antigalla del 77. Ara que es necessitaria l’aliança de les civilitzacions de Zapatero, invoca els Pactes de La Moncloa. Units en què? Un fons mundial per a pandèmies? Tallar la cursa armamentística? Renda universal garantida? Lluita contra el frau? Desmantellament decidit de paradisos fiscals? Units en què? Units en res. Units. 1977

Dimarts. 7. abril

Nets de ventre

ELS DIPUTATS DEL PARLAMENT ES REBAIXEN UN 25% EL SOU DE L’ABRIL

Ho han fet. Han tirat per la via populista. Qui dies passa, anys empeny. La mesa del Parlament de Catalunya ha aprovat que els diputats donin el 25% del sou net d’abril a entitats vinculades a la lluita contra la pandèmia de la covid-19. També s’ha acordat que cada diputat publiqui a la fitxa del seu web el lloc on ha enviat els diners. Tot plegat seran uns 250.000 euros i apa... nets de ventre, que diria l’àvia Neus. I al Congrés de Madrid, ni això, perquè s’han agafat al fet que no poden prefixar res, que ho ha de decidir cada diputat. Evidentment, ningú ha plantejat què es pot fer amb els 3.200.000 salaris públics que hi ha a l’estat a banda dels 135 diputats del Parlament de Catalunya. Ja els continuaran pagant els petits empresaris, autònoms i assalariats de l’empresa privada amb el que els quedi després dels ERTO de tres mesos i el 50% (o similar o pitjor). Que lluny que estan els nostres dirigents de la previsió dels de Wimbledon, que cobraran 114 milions d’una assegurança que els ha cobert l’anul·lació per pandèmia. Que lluny que estan els nostres dirigents del geni i figura de l’alcalde del poblet italià de Delia, Gianfilippo Bancheri, que ha convertit en viral un sermó als seus ciutadans en què els diu de tot menys senyors, tip que se saltin alegrement el confinament. Aquí fem la viu-viu.

Dijous. 9. abril

Les xifres no són clares

TOT ESTÀ SUPERAT. NI ELS RECOMPTES S’HAN POGUT FER BÉ

Entre les coses tristes que vivim aquests dies, hi hem d’anotar que a hores d’ara ningú es creu res de les xifres que es donen. A ningú li estranyarà que demà sigui blanc el que avui és negre i que ho sustentin en unes xifres tan fermes com les que donaven ahir. El més emprenyador de les xifres és haver de veure com les rebreguen. Tenir-ne la sensació, més ben dit. I la tenim des del primer dia. Des de la Xina, des de Wuhan, i fins ahir, fins al nostre veïnat. La tenim amb les estadístiques d’afectats i de morts, amb les existències de material sanitari, amb els volums de les compres que s’han fet i amb les partides de diners que es destinen a minorar els problemes econòmics i socials que s’han generat. No és una paranoia. Ahir mateix, el Ministeri de Justícia s’apressava a aclarir el nombre de morts per coronavirus. Va demanar als 4.000 registres civils que hi ha Espanya les llicències d’enterrament tramitades des del dia 14 de març, vigília de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma. Les xifres no quadren. Enlloc. El mateix alcalde d’Igualada va desmentir la xifra oficial de la seva ciutat. La sensació és general i conseqüència de la dimensió del desastre. Tot està superat. Ni els recomptes, s’han pogut fer bé. I no és només aquí. Després de la tempesta la desolació creixerà.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor