El voraviu

El ball de xifres que vivim no són matemàtiques. Si han comptat com han comptat, i a partir del que han comptat, ens ho han explicat com ens ho han explicat (uns i altres) no ha estat pas casualitat ni improvisació. Hi ha estratègia comunicativa al darrere, planificada per la legió d’estrategs de la comunicació que tenim en nòmina i presentada als polítics amb una llaçada. Si ara compten d’una altra manera (de dues, de tres o de tres-centes) i a partir del que compten ens ho expliquen com ens ho expliquen (uns i altres), tampoc és casualitat ni improvisació. També hi ha una estratègia comunicativa al darrere, planificada per la mateixa legió d’estrategs. La Generalitat va canviar a mitjans de setmana amb molta propaganda i una crida al món mundial perquè adoptés el nou sistema. Avui, l’Estat revisa el mètode de càlcul de morts, mentre encara diuen a Torra que no enredi ni especuli amb el recompte. No li han ni contestat, abans de fer el canvi. No ens tenen per a res si no prestem vassallatge. És l’apologia de l’absurd i hi viuen bé perquè ara com ara no està penada. Però com que saben que al final no podran amagar cap mort a l’armari, preparen el terreny. Compararem el 2020 amb anys anteriors i tindrem diferències i percentatges clavats. Si enganyessin massa, es veuria molt. Aquí i allà.

El Punt Avui entrevista Imma Colom, alcaldessa de Tossa. El vocabulari genera serenor. Deu anar molt lligat al bagatge. Quasi trenta anys metgessa de família al CAP i més de vint a l’ajuntament: vuit a l’oposició, vuit al govern i cinc a l’alcaldia. Cap referència bel·licista. Ni al parlar d’ara, quan la pesta ens embarga, ni al parlar de després, quan hàgim de pal·liar efectes econòmics i socials. “El diagnòstic és de fragilitat absoluta.” “Si no hi ha empreses, no hi ha treballadors, i així no hi ha un plat a taula.” “Hi haurà un estrès posttraumàtic per la situació socioeconòmica i ens haurem de plantejar un canvi en els objectius marcats.” “Hem de buscar les fórmules d’acompanyament. Hem d’intentar ser com més positius millor, donar molt suport emocional i presencial sempre que puguem, que no és el mateix que telemàticament o telefònicament.” Al vespre, Sánchez torna a locutar per als mitjans amb tota la falta de respecte pels presidents autonòmics, amb qui farà una videotrucada demà per explicar-los el que sap tothom i que ha decidit l’autoritat competent: ell. I amb la barra que el caracteritza, torna a trumfar. Canvia espases per copes. Desescalar el confinament serà asimètric i diferent segons l’evolució de la pandèmia en cada territori. De cop, el virus ja és territorial. Pregoners, canvieu el relat!

Ha tingut un lapsus el general José Manuel Santiago, cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, quan ha dit que el cos treballa per minimitzar la crítica contra el govern a les xarxes, i no és veritat? O simplement se li ha escapat com s’escapen en algun moment aquelles coses que no has de dir mai en públic, malgrat que són el pa nostre de cada dia? De fet, és un cas molt semblant al de Sánchez amb la fiscalia. Recordeu? “I la fiscalia, de qui depèn?” És la mateixa collita d’hipocresia general que regeix la vida institucional. El fiscal general de l’Estat es canvia si no fa la farina plana, i els cossos armats (amb la Guàrdia Civil al davant) fan fer al personal la farina plana que els mana el govern, encara que de vegades generen vida pròpia en el que s’ha anomenat les clavegueres de l’estat. Un home que està per detalls com el robatori i retorn al legítim propietari de 30 quilos de taronges pot tenir lapsus, és clar que sí. El que és estrany és que no sigui ell qui ho digui i ho reconegui. “Ui, ui, ui... se me n’ha anat la bola.” Al contrari, tothom dona explicacions (Marlaska, Robles, Echenique) o en demana (Casado, Abascal) menys ell, que calla com un mort. Com és que ell no es corregeix? A veure si deu ser que ho ha dit conscient del que deia i convençut del que fa, i com a home d’honor que és, li emprenya rectificar.

Vint-i-quatre hores després, el general Santiago, de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, ha tingut la seva oportunitat, l’ha aprofitat i ha deixat clar que no va ser un lapsus, perquè si ho hagués estat ho hauria dit i, en canvi, ha dit missa per una part i ha tocat violí per l’altra. Quan li ha convingut ha trencat la veu i semblava que anava a sanglotar després de recitar les quatre línies que segueixen. Els companys d’escenari l’han aplaudit i s’han quedat tan amples. “En els meus quaranta anys de professió, de servei en la lluita contra ETA, des de l’acadèmia, en missions a l’estranger –al Salvador, a Bòsnia, a Líbia– i ara en la lluita contra aquesta pandèmia, si hi ha una cosa que he après és que el primer són les persones, que no hi ha ideologies. Tots els que som aquí som un equip.” I què ens expliques d’aquests naps, si parlàvem d’aquelles nespres? I no faci doble trampa, general, que ha girat el gallet i ens emboca el càntir pel broc gros. Com que no hi ha ideologia? Vol més ideologia que vostè mateix, la vestimenta que porta, el llenguatge que usa i la seva presència diària i dels altres medallers en la roda de premsa? És més. Només hi és, precisament, per ideologia. I per ideologia, els de la coral l’han aplaudit. I per ideologia li permeten que mantingui el menyspreu de no aclarir-nos si va ser un lapsus o és la veritat.

No anava tan mal encaminat divendres de la setmana passada quan deia que la denúncia potser no la posaria ni l’un (Nobita) ni l’altre (l’exdelfí) i que apareixeria un tercer. Doncs ja és aquí. I no és cap dels precandidats anunciats o suposats. Es compleix, de moment, la norma que com més serem més riurem, o la germanastra: érem pocs i va parir la burra. El denunciant es diu Dignitat Blaugrana, vuit socis que només es mouen (diuen) pel Barça i que no pensen en les eleccions, perquè no tenen doblers. No els sona la musiqueta? Aquest fenomen del soci desinteressat que ho fa per honor, dignitat blaugrana en aquest cas, és molt típic dels moments d’agitació de la culerada. Com la contraprogramació, que també és molt pròpia. Acostumen a usar-la les juntes que viuen entre la inòpia i els llimbs, que és el territori per on es mouen Bartomeu, els dotze que li queden i el nou. Els presenten denúncia i ells corren i aproven cedir el nom de l’estadi a la Fundació del Barça perquè el 2020 busqui un patrocinador i s’utilitzi l’import del con-tracte per finançar alguna investigació contra la covid-19. Com es poden tenir tantes penques i ser tan dròpol alhora? Com pots disfressar de solidaritat la gasiveria i embolicar la Fundació i la covid-19 per aturar el soroll mediàtic que has provocat?

Era curt, i amb les coses curtes sempre s’hi guanya, però el comunicat del PSC fotent una coça al cul a l’alcalde de Badalona ha estat tan ràpid, que probablement guanyi un rècord de velocitat de reacció. Ara bé, és així com s’han de tractar les addiccions? Són motiu d’acomiadament fulminant? O haurien de generar una baixa laboral i el corresponent tractament com qualsevol malaltia? Sé, per experiència, que les addiccions es curen. I xalo com un verro cada vegada que veig funcionar lliures els amics que he ajudat a arrencar de les urpes de la drogoaddicció. Tant li fa el que t’hi hagi abocat. No vull saber, si com diu a la carta, es va entregar en excés a la feina, que passa; o si ja ho tenia en un racó del terrat i li ha crescut, que també passa; o si mil motivacions més, que també passen. I molesta força l’asseveració que tothom ho sabia. Jo, no. Qui és tothom? I per què no ho deia cap tothom? Però la pregunta no és qui, sinó quan. Des de quan ho sabien els que ho sabien? Quan temps fa que tenen la boca tancada i per què? I el que és pitjor. És perquè ja ho sabien des de fa temps que hem fet tanta via a fer-lo plegar i a vestir la mona per substituir-lo, tan bon punt s’han desencadenat uns fets tan lamentables com els de dimarts a la nit? No es tracta així els addictes si els volem curar, que és obligació de ben nascuts.

El primer govern de coalició de la democràcia, o el govern progressista, o com sigui que se n’hagi de dir, sovint executa a la patarrellada decisions que normalment ja ha improvisat en origen i una cosa sumada a l’altra és el que segurament fa que moltes iniciatives arribin a finals feliços tan sovint. Per això és injust que els Pactes de La Moncloa 2 hagin acabat en una comissió parlamentària, i ja veurem. Feia setmanes que tocaven fanfàrries amb aquesta orgue per a la qual havien mobilitzat cares, plomes i veus. El mag Sánchez ja ha provat pel mig de convertir-los en una taula, i per un moment ha semblat que estava a punt d’aconseguir-ho; fins i tot Colau ha provat de fer una taula de ciutat a Barcelona alhora que els indepes aixecaven el dit amb la taula del diàleg per la qual tenim el govern que tenim. Que la reedició de la gènesi de la Transició hagi quedat en una pura comissió parlamentària posa en ridícul una vegada més el deliri de grandesa de l’Espanya monàrquica en aquest final d’etapa. Però per a deliri, el de Margarita Robles ahir, en la clausura del Palau de Gel de Madrid –que darrerament ha funcionat com a dipòsit de cadàvers provisional–, en adreçar-se als familiars dels morts. “No han marxat sols, l’exèrcit era amb ells.” Ha col·lapsat, aquesta dona? Ha fet fallida?