VISTA ENRERE
LA IMPUNITAT DE ‘BILLY EL NIÑO’
Es deia Luis Antonio González Pacheco, però era més conegut amb el sobrenom de Billy el Niño. L’àlies d’aquest policia, segons sembla, no li venia del seu aspecte infantil, sinó perquè en els interrogatoris acostumava a utilitzar mètodes que havia vist a les pel·lícules del Far West. La forma de dur la pistola, els gestos que feia i les postures que adoptava, tenien l’objectiu d’intimidar els detinguts, però no només es limitava a la pressió psicològica, sinó que els agredia sense contemplacions, amb un “especial acarnissament”, tal com queda recollit en moltes denúncies. Els mètodes utilitzats als calabossos de la Direcció General de Seguretat, un dels epicentres de la repressió política i social del franquisme, han quedat associats a noms com “el passadís”, “el sac de cops“, “la banyera” o “el penjament d’una barra”, una de les seves preferides. Els estalvio detalls, però la descripció de qualsevol d’aquests mètodes fa feredat i posa de manifest un alt grau de degradació humana. Malgrat tot, malgrat totes les denúncies que li van interposar només va ser condemnat al pagament d’alguna petita multa en algun judici de faltes. Més enllà d’això, res més. Per tal d’aconseguir que declarés davant l’Audiencia Nacional, les víctimes van haver de recórrer a la justícia argentina, però després d’un llarg periple, el màxim organisme judicial espanyol va sentenciar que els seus delictes “havien prescrit” i que era “beneficiari de la coneguda llei d’amnistia”. El problema no és només la impotència davant la justícia, sinó també el fet que cap govern, ja sigui de dretes o d’esquerres, ni tan sols va tenir la decència de retirar-li les medalles que va rebre durant els anys que va exercir com a policia, algunes d’elles pensionades. Els explico tot això perquè Billy el Niño va morir fa pocs dies, víctima del coronavirus. I ho va fer sense retre comptes davant la justícia i amb les mateixes condecoracions que va rebre, talment com si res del que va fer hagués succeït. El problema de tot plegat és que el cas de Billy el Niño no és aïllat, sinó més aviat un tret característic de l’anomenada Transició espanyola. És igual que es diguin Rodolfo Martín Villa o Juan Carlos; és igual que hagin conspirat, robat o torturat. A Espanya, allò que preval és la impunitat.