Opinió

Des de Brussel·les

TRANSFRONTERERA I ESTRATÈGICA

L’escola Jordi Pere Cerdà de Sallagosa proposa esborrar les fronteres
lingüístiques d’una comarca dividida en dos estats

En aquest estiu de ritme pausat i preocupació permanent a causa de la pandèmia, amanit amb episodis dantescos propis d’un “serial reial” en hores baixes, us proposo fixar la mirada en la casuística de l’escola transfronterera Jordi Pere Cerdà de Sallagosa. Aquest centre de l’Alta Cerdanya, que es defineix com una escola catalana i multilingüe, va néixer l’any 2002 per iniciativa d’un conjunt de pares, de mares, de mestres i d’altres personalitats de la comarca que van decidir lluitar per la preservació del model d’escola catalana en perill d’extinció, un cop conegut l’anunci de tancament de la Bressola de Càldegues (també a l’Alta Cerdanya).

De manera progressiva, aquesta escola, insisteixo, per definició catalana i multilingüe però també i principalment oberta al món, plural i que proposa esborrar les fronteres lingüístiques d’una comarca dividida territorialment en dos estats, ha anat acollint nous alumnes fins a arribar a la cinquantena de fa un parell de cursos acadèmics. Per fer-ho fàcil i entenedor, les llengües que s’estudien al centre són el català, el francès, l’anglès i el castellà. I en bona mesura s’aprenen per posar en valor la condició transfronterera d’aquesta escola. Una condició que, com expliquen els seus responsables: “Ens fa millorar com a persones i ens aporta una projecció social més enriquidora, més oberta, més europea.”

El projecte que ens ocupa, per tant, no pot ser més lloable, però contrasta amb la precarietat econòmica que viu l’escola i que en l’actualitat s’ha vist agreujada com a conseqüència de la retirada dels ajuts que rebien de part del Departament d’Ensenyament del govern de la Generalitat. L’emergència econòmica de l’escola em porta a compartir la causa dels seus responsables, per incòmoda que pugui resultar-me aquesta denúncia.

Com sabeu, perquè n’he parlant a bastament i clarament en moltes ocasions, el català a la Catalunya Nord està a molt poc de desaparèixer. És per aquest motiu, que un projecte pedagògic d’escola plurilingüe com el que defensa, amb fets, la Jordi Pere Cerdà resulta més necessari que mai i esdevé la baula més feble d’una cadena que mescla política, identitat i que no sempre demostra coneixement d’una realitat sociolingüística ben complexa.

Considerada de manera real la possibilitat de tancament, i pràcticament in extremis, els responsables del centre han impulsat una campanya de mecenatge que consisteix a etiquetar el vi Senglar del celler Mas Romeu (http://www.cellermasromeu.cat) amb el logotip de la mateixa escola Jordi Pere Cerdà. Com a contraprestació, per cada dues ampolles que es venen d’aquest producte, el celler en regala una de franc a l’escola per vendre i recaptar fons. Us pot semblar una iniciativa petita, però sens dubte és un gra de sorra que permet la denúncia d’una situació que sospira en exemples reeixits –que n’hi ha– de col·laboració transfronterera.

Si hagués de citar un cas d’èxit rotund em centraria en l’Hospital de Cerdanya, l’únic centre de salut transfronterer d’Europa que gestionen les administracions de Catalunya i França i que, com tot a la vida, és imperfecte (com molt bé va posar en evidència el 30 minuts de fa només un parell de mesos sobre la qüestió), però que amb només sis anys d’història significa un model de cooperació únic a tot Europa.

Com sempre m’agrada recordar, rere els projectes hi ha persones i si en el cas de l’Hospital de Cerdanya/Hôpital de Cerdagne l’èxit respon a la imaginació per superar obstacles i a l’esperit de col·laboració dels seus 250 professionals, estic segur que en el cas de l’escola Jordi Pere Cerdà també serà gràcies a l’empatia, la il·lusió i la capacitat de superació de la comunitat educativa que es trobarà una solució a temps que garanteixi la viabilitat del centre. O algú pot defensar ara i aquí que un projecte sanitari sigui digne d’un conveni transfronterer i, per contra, no ho sigui un projecte educatiu?

L’emergència lingüística no dona treva. França segueix sense signar la carta de llengües minoritàries (bé, l’Estat espanyol l’ha signada i no la respecta..., no sé què és pitjor). És una qüestió estratègica i que requereix d’una resposta a l’altura de les circumstàncies. Confiem pel futur del català a la Catalunya Nord que entre tots hi trobem solució.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)