Opinió

MESSI COM A SÍMPTOMA

La fractura social real a Catalunya és entre els que consideren el cas Messi com un drama nacional i els que ho trobem una rebequeria de noi ric

“Catalunya serà sempre casa teva. Moltes gràcies per tot aquest temps de felicitat i d’un futbol extraordinari. Hem tingut la sort de compartir uns anys de les nostres vides amb el millor jugador del món. I un noble esportista. No t’oblidarem mai. Leo Messi, Creu de Sant Jordi.”

Quan el president d’un país normal (o el seu community manager) perd els segons que es tarda a redactar la piulada que encapçala aquest article redactant la piulada que encapçala aquest article, és que el país no acaba de girar rodó. No pretenc criticar específicament el Molt Honorable Quim Torra, perquè tots sabem que aquest tuit correria a fer-lo qualsevol president de la Generalitat. Som una societat on bramem molt pel pa, però ens acabem conformant amb una mica de circ per enganyar la gana.

No nego pas que Messi hagi estat una icona social més enllà de gustos i preferències. Hem gaudit com mai abans d’un fora de sèrie. No cauré tampoc en la demagògia de criticar l’obscenitat de la morterada que guanya aquest xaval en un entorn on les feines que són realment d’utilitat o estan mal pagades o, senzillament, no existeixen. Com que soc un defensor de l’economia de mercat, no em fa res si un jugador de futbol cobra xifres astronòmiques mentre pagui disciplinadament els seus impostos, que haurien de ser molts. Em preocupa molt més, en tot cas, que altres ocupacions no estiguin tan ben remunerades. És una qüestió de proporció, de relació entre la necessitat social i el preu que es paga per cada feina. Podríem passar sense futbol? Podem passar sense metges, científics, músics o actors?

El problema és l’exageració de la reacció col·lectiva respecte d’un tema que hauria de ser menor en qualsevol societat civilitzada i en particular en qualsevol societat civilitzada sotmesa a la crisi actual. De Messis, en vindran d’altres i si no venen els intentarem fabricar. De directius gamarussos, sempre n’hi haurà, perquè ja se sap que un dirigent del món del futbol és algú massa fatxenda per quedar-se a casa i massa curt per dedicar-se a la política, per més que, crec que equivocadament, es pugui pensar que en el segon aspecte últimament s’han retallat les distàncies. En aquesta època que es parla tant de fractura social, la divisió més palpable a Catalunya és entre els que consideren el cas Messi un drama nacional i els que ho trobem una rebequeria de noi ric. És ben bé que en aquest país ens mereixem totes les desgràcies que ens passen. I ja em disculpareu si he malbaratat aquest article escrivint sobre el tema. Ningú no és perfecte, excepte Messi, és clar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)