LEGISLAR COM EN UN PAÍS NORMAL

Aquesta setmana, el Parlament ha regulat per llei el preu dels lloguers. Catalunya no és un país amb cultura de lloguer; per tradició, les famílies han preferit opcions de compra. Fins i tot les polítiques públiques d’habitatge s’havien caracteritzat per posar al mercat habitatges a preu reduït. El lloguer ha estat una de les derivades de la crisi immobiliària del 2008. Aquesta realitat canviant ha tingut efectes als carrers de les nostres ciutats, on ha crescut el percentatge de famílies llogateres. Aquest augment de la demanda s’ha notat en l’augment dels preus, que ha registrat un creixement exponencial. Segons dades de l’Idescat, els últims cinc anys el preu del lloguer ha crescut un 32% a Catalunya i un 31% només a la ciutat de Barcelona.

La llei aprovada al Parlament ha estat impulsada pel Sindicat de Llogaters i garanteix que qualsevol contracte de lloguer d’un pis que ja es trobi al mercat no podrà pujar de preu i obliga els propietaris a mantenir les quotes tant si el llogater és nou com si és una renovació. És un acord de mínims i in extremis per aconseguir la majoria parlamentària suficient; la llei preveu, per exemple, excepcions per als pisos d’obra nova els primers tres anys, una concessió al sector immobiliari. Ara la llei tirarà endavant si el govern espanyol no la impugna, circumstància que la suspendria automàticament.

L’aprovació de la llei ens ofereix dues lectures. El debat de l’eix dreta-esquerra existeix i tensa els partits clàssics, tot i les mutacions. Una llei que protegeix els llogaters hauria de comptar amb el suport del PSC, que hi ha votat en contra, juntament amb Ciutadans i el PP: el bloc del 155. Ho és perquè és la minoria que participa del debat polític en funció de tecnicismes i competències i no amb la voluntat d’abordar els grans reptes de país. Però també hi han votat en contra els quatre diputats del PDeCAT i els dos de Demòcrates, que han trencat així la disciplina de vot dels seus grups parlamentaris davant una mesura clarament progressista. Una llàstima, perquè l’altra lectura d’aquesta aprovació és que les forces del sobiranisme, tant heterogènies, s’han sabut alinear per donar resposta a allò que sovint es diu “els problemes reals de la gent”. Es constata així que no hi ha agenda social que no sigui nacional. I que l’independentisme aspira a construir aquest país com si fos normal.