Opinió

La República que bull

EL BOLERO D’ARTUR MAS

El 129è president es mereix tot el respecte pel que ha fet i també pel que no farà a partir d’ara

Artur Mas passarà a la història no només com l’home que va fer possible la primera consulta per la independència de Catalunya, sinó que, inhabilitat com a organitzador del 9- N, figura en la llarga llista de líders represaliats per l’Estat espanyol. Un polític que durant una dècada llarga (2003-2015) va guanyar totes les eleccions a les quals es va presentar com a candidat a la presidència, que malgrat això només va aconseguir governar cinc anys pelats i que va ser l’artífex del fenomenal viratge cap a l’independentisme de l’electorat de centredreta. Amb aquest full de serveis, cap patriota en ple ús de les seves facultats mentals pot retreure res a Mas per haver anunciat el seu pas enrere en la construcció de Junts per Catalunya. Un respecte.

Es mereix tot el respecte pel que ha fet i, sobretot, en les actuals circumstàncies, també pel que no ha fet. I el que no ha fet és sumar-se al projecte de Carles Puigdemont. Artur Mas ens va acostumar durant el seu pas per la primera línia a dos anglicismes que guiaven la seva actitud com a mandatari. El primer, el wait and see, que ha mantingut durant bona part del procés de trencament de Junts per Catalunya amb el PDeCAT. El segon, el win-win, amb què sempre ha intentat avançar eixamplant la base i evitant trencadisses. Finalment, s’ha cansat d’esperar observant, ha parlat i, curiosament, ha fet ballar per un peu la caterva de tertulians i opinadors que, sota la capa del sol, han passat a lloar un personatge que havien menyspreat durant dues dècades. Avui els serveix per erosionar Puigdemont, cap problema. Serien capaços de resignificar Jordi Pujol només que digués mitja paraula contra el de Waterloo.

Collonades tertulianes a banda, el cert és que l’únic que hi guanya és el president a l’exili. Perquè Artur Mas no només era tot el que hem escrit al principi de l’article, sinó també l’hereu d’un pare de la pàtria i d’un partit llastats per la corrupció. Una llarga ombra que Puigdemont es vol treure de sobre al preu que convingui per tal que els que li diuen convergent, postconvergent i altres derivacions quedin sense arguments. Mas era el fusible entre el passat i el futur i ha saltat fent un pas enrere després d’uns quants anys d’anar executant, cadenciosament, passes al costat. No soc gens ballador, però diria que aquests moviments són els del bolero. La cançó melangiosa amb què Mas fa temps que es va eclipsant tot recordant “hay cosas que se reciben con resignación / hay golpes que el destino da sin compasión / pero cuando se pierde un cariño / no hay nadie que calme ese dolor”. Gràcies per la feina, que ha estat molta i esforçada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)