Opinió

Vista enrere

EL MARTIRI DEL MOSSO

El 12 d’octubre del 1934, es va celebrar un consell de guerra per jutjar la cúpula policial que havia participat en la revolta del 6 d’octubre. A la banqueta dels acusats, hi havia els màxims responsables policials d’aleshores, amb el cap dels Mossos d’Esquadra, Enric Pérez Farràs, al capdavant. L’escena potser els transportarà al present, però ja els adverteixo que qualsevol semblança és pura coincidència. La qüestió és que en l’escrit de defensa, l’advocat del cap dels Mossos, Críspulo Moracho, no només va remarcar que els comandaments policials havien “estat SORPRESOS [les majúscules són totes meves] per la determinació del govern de la Generalitat”, sinó que “com a militars amb un punt d’honor i lleials, en declarar-se l’estat ANORMAL comès pel president de la Generalitat, no podien ni devien, amb dignitat, abandonar el seu lloc i les seves forces”. I, per tal d’esvair qualsevol dubte sobre les simpaties polítiques dels seus defensats, va afegir que “el govern central mai havia frenat els EXCESSOS comesos pel govern de la Generalitat des de l’aprovació de l’Estatut” i que “havia acceptat com a bones i legals les REBEL·LIONS contra el govern central”. L’advocat, doncs, va deixar anar una crítica oberta al govern. I no només per la seva actuació “anormal” la nit del 6 d’octubre, sinó també pels “excessos” comesos des del 9 de setembre del 1932, quan s’havia aprovat l’Estatut.

Es fa difícil saber com va reaccionar la gent d’aleshores a aquestes crítiques. En aquells moments, no existien les xarxes socials i els mitjans de comunicació estaven sotmesos a la censura, derivada de la declaració de l’estat de guerra. La qüestió és que l’1 de març del 1936, després de la victòria del Front Popular, el cap dels Mossos va tornar al nostre país convertit en un heroi. Va ser el primer a baixar del tren a Castelldefels, el primer que va entrar a la plaça de la República i fins i tot va tenir el privilegi de parlar des del balcó de la Generalitat, com el mateix Lluís Companys. Ningú li va retreure les crítiques que havia airejat en el judici. Només es va recordar la seva resistència numantina al Palau, els dies de suplici al Castell de Montjuïc mentre es debatia sobre la pena de mort i el seu martiri a la presó. Un historiador va deixar escrit que la veritat no necessita màrtirs. La veritat segurament no, però la qüestió és que els màrtirs existeixen.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)