REUBICANT

La moció de censura presentada per Vox ha servit per ubicar les formacions polítiques en l’actual panorama de l’Estat. Era evident que la moció no anava en contra del govern de Sánchez i Iglesias. Els de verd anaven per Pablo Casado. Tot plegat ha estat una baralla per veure qui la té més gran (la bandera) i qui estima més el rei. Qui és més de dretes o qui és amo i senyor d’Espanya. Ha estat un tret a la línia de flotació dels populars i, pel que hem vist, potser, fins i tot, al seu líder li ha anat bé. Casado se la jugava i ha sabut separar-se de l’extrema dreta, almenys en l’aparença i el discurs. Ja veurem quant li dura i si li ha quedat clar el paper que la majoria espera d’ell: una dreta centrada que deixi de dir barbaritats per guanyar terreny a Vox. Un terreny erm, perquè a bèsties no els guanya ningú, tot i que no crec que sigui bona idea intentar guanyar algú sense tenir problemes a escampar odi, ignorància i absoluta barbàrie.

Iglesias va respondre amb un to generós després d’haver aguantat l’esperpent dels ultres rancis. Sense crits, sense escarafalls, sense barbaritats. Un discurs representatiu de la socialdemocràcia que s’està intentant recompondre. El PSOE es nodreix de la profunditat política dels plantejaments de Podemos. I Podemos s’escuda en l’institucionalisme dels socialistes per protegir-se de les queixalades ferotges de tot el sistema neofranquista. A l’hemicicle, cada vegada brillen més els discursos dels dirigents independentistes i de les nacionalitats de l’Estat. Molta gent està descobrint uns polítics a qui cada dia entenen millor, i des dels territoris d’Espanya es van comprenent les raons de l’independentisme. Ja no hi ha violència, ja no hi ha terrorisme, i a pesar del silenciament de la majoria dels mitjans, les xarxes socials permeten arribar a discursos que no s’havien vist mai abans. L’Espanya que ve haurà d’aprendre a ser plural. Molt més oberta, transparent i empàtica amb les diferents realitats: de classe, però també d’identitats i nacionalitats. No li queda més remei. Al Congrés, a pesar de la llei electoral, es fa evident que l’evolució de l’Estat dependrà d’aquestes forces polítiques.

Ara només ens cal esperar que enmig de les guerres fratricides, les formacions independentistes i nacionalistes sàpiguen aprofitar un moment en què poden tenir més pes que abans (de la moció de censura). Això, però, ja són figues d’un altre paner, perquè amb l’olor de les eleccions tot es desgasta.