LA VOLUNTAT DE (NO) SER MARE

El Senat argentí debatrà el 29 i 30 de desembre si legalitza l’avortament, després que el Parlament li donés el vistiplau la setmana passada. Que l’avortament sigui legal en un país, però, no vol dir que es garanteixi a la pràctica. Durant aquest mes, les feministes bagenques s’han manifestat a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa per reclamar que es garanteixi l’avortament segur a la comarca. A la demarcació de Lleida, les dones no poden avortar quirúrgicament. L’Hospital Arnau de Vilanova tan sols atén les pacients que han d’interrompre l’embaràs si hi ha risc per a la salut de la mare o del fetus. Al Pirineu, les dones tampoc poden avortar de forma farmacològica, opció permesa fins a les nou setmanes de gestació. Catalunya Ràdio assenyala que ni l’Hospital de la Cerdanya, ni el de Vielha, ni el del Pallars, ni el de la Seu d’Urgell dispensen píndoles abortives, o bé perquè no hi estan acreditats, o bé perquè els professionals fan objecció de consciència.

La situació conviu amb una altra que, en un primer cop d’ull, pot semblar contradictòria. El vientre vacío (Capitán Swing, 2019), de Noemí López Trujillo (1988), relata la frustració de moltes dones de la generació mil·lennista –nascuda entre el 1981 i el 1996– que han hagut d’endarrerir sine die la maternitat. El règim de precarietat laboral consolidat arran de la crisi del 2008, època en què els mil·lennistes ens incorporàvem al mercat laboral, les ha impedit consolidar un projecte de vida prou estable per garantir una criança en condicions. La preuada estabilitat sol arribar –d’ara en endavant veurem si la covid-19 l’endarrereix encara més– ben entrada la trentena o als inicis de la quarantena, edats en què la capacitat reproductiva de les dones minva.

És en aquest estadi on entra el mercat de la reproducció assistida, analitzat amb tot de detalls per Júlia Bacardit (1991) a El preu de ser mare (‘apostroph, 2020). Bacardit descriu Espanya com un destí de turisme reproductiu i un dels principals exportadors d’òvuls a tot Europa. El llibre ens mostra el vessant més descarnat de l’aliança entre el capitalisme i el masclisme. El desig de ser mare a qualsevol preu (literalment i figuradament), alimentat sovint per la pressió sexista que considera la maternitat com allò que defineix una dona, és explotat per un entramat de clíniques privades de reproducció assistida on donants joves se sotmeten a processos d’alteració hormonal per donar òvuls –a canvi d’uns diners que els permeten cobrir despeses– a unes dones que, la majoria, per culpa de la inestabilitat laboral i els pocs suports per a la criança, han anat endarrerint la maternitat.

Així doncs, la societat capitalista catalana i espanyola ofereix la mercantilització del cos d’una dona jove com a solució a un problema que ella mateixa ha creat, precaritzant la vida de les persones i posant-los mil i una barreres no només per tenir criatures, sinó també per criar-les en bones condicions. En lloc de garantir millors permisos de maternitat, responsabilitzant els homes, i també la comunitat, de la criança dels infants, i valorant les cures com a fonamentals per a l’economia i la societat, la societat ens ofereix altres dones.

Les creences que sostenen el model actual de reproducció assistida tracten les dones com a màquines expenedores de bebès (o òvuls) al servei d’una comunitat que les responsabilitzarà a títol individual de les tasques de ser mares o donants, tot explotant (i culpabilitzant-les) pels seus anhels individuals. Aquest sistema de creences és calcat al que s’oposa a l’avortament. És per això que el discurs sobre drets sexuals i reproductius a Catalunya s’ha d’articular tant al voltant de la voluntat de no ser mare com de poder ser-ho. Res que no sàpiguen, d’altra banda, les catalanes gitanes. La gitanofòbia present a Europa no només els fa difícil criar els seus infants, sinó que, en alguns casos, també els ha impedit concebre’ls. Països com la República Txeca i Eslovàquia han practicat esterilitzacions forçoses a dones d’aquesta ètnia.