Punts de vista
VERTIGEN
Em pregunto cada vegada més sovint si la sensació que tinc és cosa meva o si en realitat tot el que està passant és molt greu i va massa ràpid per digerir-ho. El cert és que visc enganxada a la pantalla del telèfon, de l’ordinador, amb la ràdio engegada i pendent de l’actualitat en cada minut. És la meva feina i també és la meva passió. Potser és per aquest motiu que sento vertigen: vaig seguint l’evolució de l’actualitat política i social espanyola i tinc la sensació que tot es precipita.
És evident que hi ha diversos fronts oberts: d’una banda, els que volen posar fi d’una vegada a l’herència franquista. De l’altra, els que s’hi resisteixen i envesteixen amb totes les eines al seu abast (que no són poques) per intentar evitar-ho. Actors, interessos, confusió... mentre la societat té por, viu en la incertesa i es pregunta si hi ha algú al capdavant que treballi per garantir la seva salut, la seva feina, el seu benestar.
El paperot que està protagonitzant la casa reial és la punta de l’iceberg, perquè els titulars cada dia van plens de notícies sorprenents en un suposat estat de dret. Condemnes com la d’aquesta setmana a Dani Gallardo, que es fonamenten únicament en la versió d’un agent de la policia, mentre que les proves que posarien en dubte aquesta versió no s’han admès, em provoquen calfreds. S’està perdent el sentit comú. Les notícies, en lloc d’informar-nos, ens confonen en molts casos i, a poc a poc, la gent no vol saber res dels altres. Importa el que és immediat, propi, i mantenir el petit espai vital. El que succeeixi allà a fora es comença a difuminar: corrupció, injustícies i presó per als dèbils. Semblaria una pel·lícula de temps remots, però aquesta és l’estampa que tenim en ple segle XXI.
La pandèmia ho ha capgirat tot. I mentre es debat sobre si uns són propers o íntims, a Otegi han decidit repetir-li el judici pel cas Bateragune. Una altra coça al dret, perquè quan el Tribunal Europeu de Drets Humans va considerar que no va tenir un judici just ni un tribunal independent, va deixar oberta la possibilitat a repetir el judici, efectivament, però només si Otegi ho sol·licitava, cosa que no ha passat.
Vertigen a ritme de vacuna, de mascareta, de PCR. Vertigen a ritme de CGPJ. Vertigen a ritme de xats d’excomandaments militars. Tot això va molt ràpid, però no per aquest motiu deixen de pagar sempre els mateixos.