Opinió

La República que bull

SE’N DIU EXILI

L’esquerra espanyola critica sense despentinar-se que s’equipari Puigdemont amb els exiliats del 39 i alhora protegeix la monarquia hereva de Franco

La matinada del 4 de febrer del 1939, el president Companys camina cap al coll de Lli amb el lehendakari Agirre. Els dos mandataris han quedat uns centenars de metres abans de la frontera amb el president de la República espanyola, Manuel Azaña, i el cap del govern, Juan Negrín, per sortir junts cap a l’exili. En arribar a l’indret constaten que els espanyols han marxat sense esperar-los. Segons el testimoni del dramaturg Cipriano Rivas Cherif, cunyat d’Azaña: “[El president de la República] no estava disposat a sortir al mateix temps que cap altre dels caps de govern la companyia dels quals, fins i tot en aquella situació extrema en què ens trobàvem, pogués significar paritat de representació i categoria amb la seva.”

Si aquesta anècdota pot semblar només una mesquinesa de l’alta política, podem baixar arran de poble per trobar-ne una d’encara més crua, relatada per Artur Bladé Desumvila durant la travessa amb el vaixell Nyassa cap a l’exili mexicà, la tardor del 1942. En el dietari de viatge De França a Mèxic, Bladé relata el funeral improvisat d’una nena catalana morta durant la travessia, quan un grup de republicans espanyols protesta de manera vehement perquè el fèretre està cobert amb la senyera en comptes de la bandera republicana. “Fins i tot sobre els catalans morts voldrien posar ara la marca de l’esclau”, recull aquell exiliat que va travessar l’Atlàntic en el mateix vaixell en què, encara al ventre de la seva mare, viatjava Josep Maria Murià, un dels signants aquesta setmana del document d’expatriats d’aleshores en reconeixement de la condició d’exiliats dels represaliats del 2017.

Vuit dècades després som allà mateix i continuem acumulant víctimes de l’ultranacionalisme transversal espanyol. L’esquerra mesetaria critica sense despentinar-se que s’equipari Puigdemont, Rovira i companyia amb els exiliats del 39 i alhora protegeix i blinda la monarquia hereva de Franco. La furibunda progressia d’avui és la digna hereva d’un dels personatges citats al principi d’aquest article, el comunista Juan Negrín, proferidor d’aquestes paraules dedicades a catalans i bascos en un atac de sinceritat hispànica: “Si aquesta gent ha d’esquarterar Espanya, prefereixo Franco. Amb Franco ja ens entendríem nosaltres, o els nostres fills, o qui fos.” La perla és de l’any 1937, però podria figurar amb lletres daurades al frontispici de l’edifici del règim del 78, perquè respon a la idea de l’espanyolisme etern que ens farà votar com i quan vulgui fins que siguem prou forts per marxar, o prou dèbils per deixar de ser nosaltres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)