OPERACIÓ ILLA: ÚLTIM AVÍS

Per primera vegada des dels tripartits del 2003 i el 2006, comença a prendre forma –induïda per una operació mediàtica evident, però també des de la institucionalitat espanyola via enquestes del CIS, pressions de La Moncloa per celebrar les eleccions el 14-F i intervencions dels tribunals– la possibilitat que el règim del 78 recuperi la Generalitat i avorti qualsevol aspiració nacional. L’operació Salvador Illa és molt més que una decisió de partit per desfer-se de Miquel Iceta, un home que ha fracassat en diversos cicles electorals en l’intent de treure el PSC de la residualitat aritmètica. Iceta aspirava a arrossegar el vot dels socialistes espanyols que no es mobilitzaven al Parlament, però que acabaven donant la victòria al PSOE a Catalunya en les eleccions espanyoles. Però sota el seu mandat, el PSC s’ha anat desfullant, amb escissions espanyolistes o catalanistes i, sobretot, amb una fuga de vots i militants cap a Ciutadans.

Per contra, Salvador Illa és un candidat amb una altíssima quota de pantalla a les televisions espanyoles que consumeixen aquests socialistes abstencionistes, desacomplexadament espanyolista i rebut amb aplaudiments a Societat Civil Catalana (SCC), una plataforma unionista nodrida per Cs, PP i alguns sectors del PSC, amb gran capacitat de mobilització dels sectors de la societat que celebren la repressió policial, judicial i política contra l’independentisme i la laminació de competències a Catalunya. En definitiva, Illa és l’esperança per reconvertir Catalunya en Múrcia.

Fins ara, l’unionisme no podia oferir la més mínima esperança de restablir l’ordre del règim del 78 a Catalunya i convertir la Generalitat en un instrument més al servei del sosteniment del búnquer de l’església, la monarquia, la banca i les elits polítiques espanyoles. Fins ara, perquè, malgrat les picabaralles recurrents, l’independentisme havia sabut oferir a la societat un projecte polític engrescador, democràtic, cívic i pacífic, la construcció de la República. L’1-O va ser una derrota en tota regla d’un estat, que va fer fallida malgrat tenir milers de policies al carrer actuant amb una violència malaltissa en nom de la unitat d’Espanya, i malgrat tenir les clavegueres de l’Estat totalment abocades a buscar unes urnes i unes paperetes que mai no va trobar. Aquella humiliació encara l’estan pagant tots els catalans demòcrates més de tres anys després, i especialment els presos polítics i els exiliats. Així és un estat venjatiu i autoritari.

Però d’uns mesos ençà, l’independentisme sembla que s’ha rendit, i més enllà de la retòrica i de les crides impostades a la unitat, ha estripat el full de ruta i l’estratègia mínimament compartida que tants bons fruits va donar en el passat. Una debilitat que l’Estat ha detectat i que està decidit a aprofitar per recuperar el control de l’autonomia. Com? Provocant enfrontaments interns entre l’independentisme i afegint pressió en la vida política diària amb més repressió –un conseller inhabilitat per haver participat com a alcalde en l’1-O, una persecució judicial i política dels exiliats trepitjant el dret internacional i la separació de poders i uns presos polítics víctimes d’uns tribunals que fan política en comptes d’impartir justícia fins i tot amb el dret penitenciari més elemental.

Encara hi ha marge per reaccionar, però cal que els partits independentistes siguin capaços d’asseure’s –darrerament, ni això han fet– i posar el comptador a zero. El rival és molt més poderós del que els pugui semblar, té al darrere tot un estat, incloses les clavegueres i els poders mediàtics, disposat a recuperar una institució que només ha tingut en un lapse de set anys. No obstant això, l’independentisme té la massa social, la mobilització al carrer i també una part important del teixit econòmic del país del seu costat. I té al sarró victòries judicials internacionals molt potents que ha de saber rendibilitzar. Pot confrontar projecte polític, social i democràtic amb l’unionisme sense por de perdre, diguin el que diguin algunes enquestes. El votant independentista anirà a les urnes, segur, però reclama unitat, realisme i compromís.