DEMOCRÀCIA PLENA, EN DIUEN

Per poc es rasqui ens podem adonar de les moltes deficiències que té un sistema que sent formalment una democràcia dista molt de poder ser presentada així sense necessitat d’adjectivar-la; dic això arran de la decidida defensa que alguns fan de la democràcia espanyola com a exemplar, plena i tants qualificatius com serveixin per dotar-la d’unes qualitats que és ben visible que no reuneix.

No hi ha cap democràcia perfecta, sí perfectible, però a partir d’un determinat moment, quan el sistema democràtic s’ha consolidat, ja no necessita crosses, tuteles ni adjectius que la qualifiquin; només cal mirar el nostre entorn per veure que cap dels països que ens envolten perden ni un minut a defensar que els seus respectius sistemes són democràtics… La raó és molt senzilla: ho són.

En el cas d’Espanya em costa entendre que pugui ser-ho quan hi ha camarilles de poder que acaben fent anar fils tan potents que afecten la vida de molts de nosaltres, clavegueres públiques i privades que tot el que toquen ho embruten, i sempre amb una intenció: mantenir un determinat poder i fer que les coses funcionin d’una manera molt concreta que, sens dubte, és incompatible amb qualsevol concepte que es tingui de democràcia.

L’ús espuri dels instruments de l’Estat, del poder que representa ostentar determinats càrrecs i posicions i, per què no dir-ho, la impunitat que es genera a partir tant de la connivència com del silenci còmplice fan que sigui molt difícil aconseguir que les coses realment canviïn.

En moltes ocasions, les xarxes clientelars són tan extenses que costa determinar on acaba una d’aquestes xarxes i on comença el que podríem anomenar un sistema corrupte i corruptor.

Posaré un exemple, un que em toca directament: el desembre del 2017, dies després que guanyéssim a Bèlgica per primera vegada, un conegut i poderós periodista encoratjava que per part de l’Estat se’ns posés “per sempre en el punt de mira de qualsevol servei d’intel·ligència”. Alguns deuen pensar que això potser va ser una fanfarronada més dins d’una clara línia editorial… Vegem si va ser així.

Mesos més tard, una advocada qualsevol, juntament amb una camarilla de personatges ben coneguts dels cenacles de l’extrema dreta espanyola, van decidir que, davant la passivitat de l’Estat, era el moment d’anar per nosaltres i, què millor que fer-ho ells amb els seus propis recursos i xarxes; van presentar una querella tan desassenyada que no tenia ni cap ni peus ni, encara menys, cap mena de recorregut… Vegem si va ser així.

Com que en qüestions de xarxes clientelars, també conegudes com a clavegueres, res es deixa a l’atzar, la querella va recaure en un jutjat concret de l’Audiencia Nacional que estava a càrrec d’una magistrada coneguda per les seves clares vinculacions polítiques.

Tanmateix, se’ls va creuar un element descontrolat que no era cap altre que un fiscal que va entendre que els fets no tenien encaix penal i va sol·licitar la inadmissió d’aquella querella; per imperatiu legal, la jutgessa no el va poder desoir, ja que els fets descrits en la querella havien succeït a Bèlgica i no a Espanya… un tecnicisme que no va impedir que la jutgessa deixés ben clar que érem uns autèntics delinqüents per una traducció que no havíem fet.

No contenta amb aquest resultat, el mateix dia que va haver de tancar un procediment va fer les passes necessàries per obrir-ne un altre, a partir de la mateixa base: falsificació i poder imputar fets molt més greus com ara el de blanqueig de capitals.

Com veuen, no hi ha casualitats, i aquell editorial de desembre del 2017 no era una fanfarronada, sinó un full de ruta.

Descobrir aquestes coses no és senzill, pesen els silencis còmplices, l’adaptabilitat per a la supervivència, les pors i, sobretot, una mena d’assumpció col·lectiva que si alguna cosa passa deu ser per alguna raó en lloc de plantejar-se per què passa.

Amb el temps, i a pesar dels silencis còmplices de molts mitjans, es van coneixent detalls sobre com es va ordir aquest pla i la seva actual versió 2.0 que, tot i que més ben acabada, tampoc acaba de ser ni creïble ni perfecta.

Tanmateix, en tots els plans hi ha errors i, a poc a poc es van descobrint… Tampoc pararem fins que els descobrim tots i tothom qui hi ha al darrere.

La jutgessa aquesta que amb tant ànim i poc dret considerava que existia una falsificació, va resultar que era una amiga íntima de l’advocada querellant, que, ves per on, va resultar que era, al seu torn, l’esposa del poderós periodista editor que m’havia posat la diana a l’esquena.

Aquesta concatenació de fets i de relacions té una norma que ho prohibeix –norma pròpia de qualsevol sistema democràtic– i que, en casos com aquest, sanciona com a falta molt greu el jutge que la comet… Ara bé, en una democràcia imperfecta res d’això ha passat, és a dir que ni s’ha obert cap expedient sancionador, ni han estat qualificats com a tals els fets, ni s’ha imposat cap correctiu… La impunitat és el major dels estímuls per saltar-se les normes i qualsevol línia vermella.

Sí, és la impunitat, de la qual fa generacions que s’apoderen, la que alimenta que res quedi en escaramusses i que se segueixin saltant línies vermelles, cada vegada més grans i costoses per tal d’assolir els objectius que s’han proposat.

La qüestió és que cap sistema que es preui de ser democràtic es pot permetre el luxe de consentir aquest tipus d’actuacions, i quan es descobreixen ha de reaccionar de manera exemplar per actuar, entre altres coses, com a efecte dissuasiu envers aquells que creuen que la democràcia és el que ells volen i no el que tots esperem.