Opinió

Punts de vista

SIXENA, BARBAL, SERRET

Aquesta setmana hem vist com les darreres obres d’art de la Franja de Ponent provinents del monestir de Sixena marxaven del museu de Lleida. L’han buidat a cop de sentència judicial i custodiats per la Guàrdia Civil. El govern socialista aragonès, capitanejat per l’incendiari Lambán, ha consumat l’espoli artístic, fet que només s’entén des del pur odi a tot allò que reivindiqui els Països Catalans. Ho han fet per motius polítics i en contra de les recomanacions dels experts internacionals en art.

Allò més greu, però, són els silencis. El mediàtic, des de la centralitat metropolitana, i el polític, des de la Conselleria de Cultura liderada per JuntsxCat però també des de la Paeria d’ERC. Tranquils, Lleida queda lluny, però ara aniran al MNAC. No tenint-ne prou, ho voldran tot i reclamaran la resta de patrimoni artístic franjolí cuidat a Catalunya, per seguir negant la totalitat de la nació, aquella que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Nosaltres probablement seguirem mirant-nos-ho des de la llotja i oblidant que aquell territori allargat anomenat la Franja, existeix.

Per sort, a Ponent i al Pirineu, hem tingut dues bones notícies que, si bé no compensen l’agror d’estómac i la tristor pel museu de Lleida, si que permeten reivindicar el llunyà oest oblidat i els desconeguts contraforts pirinencs. Es tracta del merescudíssim 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per a l’escriptora trempolina Maria Barbal i de la tornada inesperada de la consellera Meritxell Serret per afrontar el seu procés judicial, ara que de nou és diputada al Parlament de Catalunya. Dues dones estimades i admirades, referents a l’oest.

L’escriptora, una de les millors de la literatura contemporània catalana, ha explicat com ningú la societat pirinenca i ha contribuït així a difondre la nostra manera d’encarar la vida, internacionalitzant les muntanyes, les seves llegendes i, sobretot, les seves dones. La consellera posa fi al seu exili, amb la coherència de recollir l’acta de diputada que va obtenir i la valentia davant una justícia espanyola que es debatrà entre la venjança i la coherència amb una sentència injusta que va condemnar per desobediència els consellers Mundó i Borràs, els homòlegs de Serret. Bentornada, Meritxell; enhorabona, Maria.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.