DOBLE EMPAT TÈCNIC

Han passat més de tres anys i dos cicles electorals, i l’independentisme, malgrat la repressió judicial, política, econòmica, social i fins i tot cultural, resisteix. Amb uns resultats històrics el 14-F –52% dels vots i 74 escons–, no només resisteix, sinó que exhibeix múscul i manté intacta la possibilitat de preservar les institucions catalanes del setge espanyol. Però aquestes eleccions també han donat un empat tècnic –una diferència d’un sol escó no decanta l’hegemonia– entre les dues grans forces del sí, ERC i Junts per Catalunya. Empat tècnic entre dues maneres de concebre l’embat democràtic amb l’Estat, però amb el mateix final de camí. I el 14-F també ha reforçat la CUP donant-li novament la clau perquè l’independentisme torni a ser hegemònic i neutralitzi l’efecte Illa, o el que és el mateix, l’efecte de tota la maquinària dels poders econòmics i polítics de l’Estat que, un mes després de les eleccions, pressionen i maniobren perquè ERC aïlli el soci natural i entregui la Generalitat al 155 per la via d’un pacte amb els Comuns consentit pel PSC. Miquel Iceta, des de Madrid, no llança la tovallola. I tampoc la llancen els grups mediàtics i l’establishment empresarial català, que sembla que dediquen més esforços a intentar impedir un govern independentista que a treballar per superar la crisi econòmica a què la pandèmia ha abocat el país.

A 600 quilòmetres, el règim del 78 torna a entrar en una fase d’ingovernabilitat de resultes del conflicte guerracivilista entre la dreta i l’esquerra espanyoles. Dos blocs que escenificaran la batalla en una Comunitat de Madrid que marcarà hegemonies i que serà una prèvia de les properes eleccions espanyoles. Ara bé, aquesta inestabilitat, lluny d’afavorir els interessos democràtics de Catalunya, els deixarà en el millor dels casos, en standby. Un PSOE cada vegada més escorat al centredreta per intentar arreplegar les escorrialles de Cs –i si pot ser, desfer-se del seu incòmode soci de govern–, intentarà deixar el diàleg amb Catalunya en situació d’empat tècnic, o el que és el mateix, sense fer cap moviment que pugui donar ales a la dreta en favor de la resolució del conflicte, però intentant retenir ERC com a aliat necessari al Congrés dels Diputats, ara i en un proper cicle electoral. I per retenir-lo, jugarà amb els tempos polítics –i qui sap si judicials– amb un hipotètic indult i amb una encara hipotètica reforma del delicte de sedició al Codi Penal.

Un doble empat tècnic, entre independentistes, i en la relació Madrid-Catalunya, que hauria d’empènyer l’independentisme a blindar un pacte de ferro per garantir que, passi el que passi des de Madrid, es mantindran units en la causa que realment els uneix al marge d’interessos partidistes i egos personals, l’assoliment d’una república de les llibertats i socialment justa. Queden uns pocs dies de marge de negociació entre ERC, Junts i la CUP per investir Pere Aragonès president de la Generalitat. El soroll de les cadires i els despatxos és inevitable, perquè els partits són estructures pensades per assolir i repartir el poder entre els seus. Però aquest soroll no pot silenciar la necessitat que rere el repartiment de conselleries i càrrecs institucionals hi hagi un consens estratègic potent entre les tres forces. Per a Catalunya, però també per a Madrid. Perquè l’independentisme tingui una veu potent i no dividida davant de l’Estat. Si es reprèn la taula de diàleg amb Madrid, no pot ser que hi hagi missatges contradictoris, com tampoc pot ser que al Congrés dels Diputats hi hagi posicions tan dispars. Cal pactar les diferències i les discrepàncies, aquesta ha de ser la clau els propers dies. No és democràticament saludable que ERC, Junts i la CUP pensin exactament el mateix, però sí que ho és que siguin capaços de pactar l’entesa prioritzant l’interès del país i no dels seus partits, i sobretot, tenint en compte el missatge que van donar les urnes el 14-F: que l’independentisme segueix dempeus i fort al carrer. Ara cal que ells demostrin que també està dempeus a les institucions.