El voraviu

“No es pot donar ja per fet que ens entendrem per fer govern”, deia el president Puigdemont. I jo, ja em perdonareu la candidesa, que el dono per fet des del recompte electoral! Ell ho deu saber. Si no s’entenen, la ciutadania girarà full, després sí. I no girarà full, com sospiren Illa i l’ unionisme, del procés, de l’amnistia, de l’autodeterminació, de la república i de la independència. Girarà full d’una generació de polítics, incapaços de fer el que se’ls demana. Abaixar egos i arribar a acords. Aquesta és la feina, diria l’àvia Neus. El mandat, que diuen ells. Abaixar egos i arribar a acords. Malament rai, molt malament, Puigdemont, que no puguem donar per fet que us entendreu per fer govern. No et vull creure, president. Discutiu, tant com vulgueu, govern i programa, però la voluntat popular són faves comptades. Feu govern, deixeu de discutir públicament per nimietats, quotes i tàctica de partit i esgoteu la legislatura. Heu treballat la relació amb Junqueras mentre no ha estat empresonat? Us trucàveu? Han anat lleugers el WhatsApp, el Telegram, el Signal, els senyals de fum o els coloms missatgers? Li calia, a la presidenta Borràs, fer la pardala i ni esmentar Torrent? I a Joan Tardà, parodiar Robin Williams? “Good morning, Vietnam”, ha piulat. Per postres la Sabater recorda que no donen xecs en blanc. Com si no ho sabéssim. Vergonya us n’hauríeu de donar, que ja sou una colla de ganassos! I això avui, que tenim retorn de l’exili i nou Parlament!

No sé si deu haver estat per allò que deia l’àvia Neus, que Déu nostre senyor té una maça que pica sense fer remor. O si té més a veure amb el fet que les cabres, pels seus pecats, porten els genolls pelats. Sigui com sigui, és benvingut. El festival continua a Cs, i jo que me n’alegro, fins que ocupi el seu lloc definitiu al magatzem de la història, al costat de la UPyD de Rosa Díaz. Demà el comitè executiu extraordinari que han convocat pot ser el punt final d’algun destacat llenguallarg i llenguabrut de la política postmoderna. La nova política, en deien. Ho recorden? Potser la mateixa Inés Arrimadas pujarà al cel demà. O potser no. No ens posem nerviosos. Si no és demà, serà demà passat o l’altre. Tot put a cremat, a l’alternativa taronja. Ja no hi ha alternativa i el taronja s’ha ennegrit com el sutge de la xemeneia. Els becs privilegiats (això ha estat bàsicament Cs, una gàbia de circ superpoblada de becs brillants) ja no garlen i una a una se’ls enfonsen les trones des d’on blasmaven. Rivera i Girauta esperen que els vagin a fer companyia. Arrimadas, Carrizosa, Roldán, Cañas, Nacho Martín, esgoten els telenotícies que els queden. El mateix Arcadi Espada ha signat un “manifest per l’extinció”, en què reclama una “mort digna” per al partit del qual va ser fundador. Han viscut tan indignament tants episodis aquests darrers anys, que m’és absolutament igual si la mort que tenen és digna o no. Tenen l’enterro pagat.

Tornem a estar en campanya. Tornem. En primera persona del plural, bo i que les eleccions que s’han inventat són a l’Assemblea de la Comunitat Autònoma de Madrid. En aquesta monarquia on vivim, en procés de desjoancarlització per una banda i de felipització per l’altra, Catalunya sempre els és bona com a primera eina i arma electoral. Siguin on siguin els comicis. I com que són a Madrid, pla. Des que avui a la tarda el TSJM ha dit que valen les eleccions que ha convocat Ayuso per al 4 de maig, tot el que fa referència a Catalunya torna a anar per llarg. Preneu paciència, i, si no, ja ho veureu. Tot pot esperar. Tot haurà d’esperar. Si hi ha eleccions res es mou. Tot es mou encara menys del poc que ja s’hauria mogut. Moure fitxa a Catalunya és un risc en campanya electoral. Apedregar Catalunya són vots a Espanya i si mous fitxa t’apedreguen. Tot és tot. La desjudicialització. La taula de diàleg. L’ indult als presos polítics. La concessió del tercer grau. La reforma del delicte de sedició al Codi Penal. El corredor mediterrani. Les inversions a la xarxa de Rodalies. La connexió del port de Barcelona. Les obres de l’N-II. El pacte fiscal. I el museu de la cigala i la formiga, si és que n’hi ha un que fer-lo depèn de la política espanyola. Tot haurà d’esperar i, a la tardor, eleccions a Castella-la Manxa. I, a l’ hivern, eleccions a Múrcia. Andalusia, a la primavera. Catalunya sempre pot esperar, per a ells.

No és senzill, però encara es pot seguir el fil. D’aquí a uns dies ves a saber on serem! No té nom, però no té pèrdua. Tot comença perquè a Arrimadas (pobra beneita!) li sembla que a Múrcia aconseguirà alguna poltrona més si tira de veta dels robavacunes del PP, els seus socis de govern, i es canvia d’aliança. Canvi de cromos amb el PSOE (tan espavilat també, Sánchez!) i presenten dues mocions de censura. L’Ajuntament per a socialistes i la comunitat per a Cs. El PP veu a venir que on se’n censura un se’n censuren dos i, si cal, tres; i encara té malsons amb el final de “M punto Rajoy”. Penja xecs a les pebroteres murcianes i a Madrid entinta el Diari Oficial. Al Mar Menor, els talonaris fan feina i tres dels sis oficials de Cs s’entorxen amb el PP. Adeu, moció. A Madrid, eleccions el 4 de maig, i se’ls ha passat l’arròs als que es diuen progressistes, si volien censurar Ayuso. Proven d’aturar-ho presentant la moció, però no cola als tribunals. De moment, Miguel Ángel Rodríguez guanya la cursa de camells a Iván Redondo, que li ha posat a mamella de monja la possibilitat de convocar eleccions com a sistema de defensa. Assistim a una cursa de camells de les fires, res més. Comunicòlegs jugant al Monopoli, això és la política avui. El vicepresident Iglesias, amb la superproducció Efecte Illa versió 2, ho ha certificat avui. Superheroi contra superdolenta. Ho presenta així. De veritat ens considereu tan papaus?

Des que va passar el que va passar amb Nissan, per la manera que va passar i per com passen el dol tots plegats, Seat em put a cremat. L’encens que li van arribar a escampar quan no venia a compte de res, i mentre pactaven la liquidació, mort i enterrament de la Nissan, no presagiava res de bo, vist com organitzen les vetlles. Fa quinze dies, a Barcelona, a part de Felip i Pedro, també hi va ser el conseller delegat del grup Volkswagen, Herbert Diess, i van quedar més ombres que llums, a banda de la plantada al rei espanyol i el rebot unionista. No s’entén tanta pressa per venir a dir que ja veuríem si les bateries es fabricarien aquí, més enllà o encara una mica més enllà, segons el que cadascú entengui per “prop de la fàbrica de cotxes”. Avui, el mateix Herbert Diess ha fixat la reconversió de la planta de Seat de Martorell per produir vehicles elèctrics en un cost de 2.400 milions d’euros i ha reclamat el suport dels fons europeus per dur a terme aquest projecte. També ha assegurart que la producció d’automòbils elèctrics i de bateries per a vehicles “zero emissions” a Espanya dependrà del “compromís” de la Comissió Europea. A banda de remarcar les pèrdues de Seat enfront d’altres divisions que aquest 2020 han mantingut guanys, també ha citat els grans avantatges de la inversió a l’Europa de l’Est i que les bateries tant es podien fabricar a Espanya com a França o Portugal. Poseu la mà al foc per Seat?

Conjugar el verb callar en segona persona del plural i en mode imperatiu és emprenyat, molt emprenyat, per a un periodista. Fa mal al cor, a la llengua, a la gola i al pit. Disfrutaria molt si m’ho pogués callar, però és que és la solució, i ho he de dir. Així que ho escric sense embuts, malgrat les contradiccions personals que em genera, perquè soc devot d’allò que “els fets són sagrats i les opinions, lliures”, que en llenguatge de l’àvia Neus seria una cosa com “a casa seva cadascú baixa l’escala com vol”. Calleu! Calleu i investiu! Investiu i feu govern! Feu govern i poseu-vos a governar! El missatge és per a les olles de les tres tribus, i molt especialment per als entorns. Per a escrivents, analistes, predicadors, negociadors i dirigents de base o de primera fila. Se us agrairà, no en dubteu, que tingueu les boques callades i que feu callar les d’aquells vostres correligionaris que tenen tendència a enginyar frases fetes que caben en una piulada i obsessió per llançar-les a les tribus veïnes. No és que no convingui. És que no cal. No és censura. És higiene. Estem tips i saturats d’escoltar-vos explicar amb grans dosis d’enginy i mala llet com de sapastres són els de les altres dues tribus. Mireu-vos el gep, si us plau per favor i no feu més lírica amb l’apèndix dels altres geperuts. Us hauria agradat un altre resultat electoral, ho sabem, però és que ens fan basarda les majories absolutes que somieu, i creiem que “a bon feiner tota eina li va bé”.