ALLÒ DE BO QUE MOSTRA EL MAL

Amb tota la raó del món, la pandèmia ha obligat a posar tots els focus primer en els drames humans, i després en els daltabaixos econòmics, culturals i socials. Els milers de morts i les pitjors seqüeles de la malaltia, ja no tenen remei. I les ferides en el teixit econòmic, però també l’impacte en el treball escolar, en les pràctiques culturals i esportives i qui sap si en les vides personals, són incalculables i no sabem fins on les curarem.

En aquest context de malvestats no és estrany que els profetes de calamitats hi hagin fet l’agost. No ha fet falta demostrar res de manera fefaent per tal que fossin creïbles les connexions que s’han fet entre la covid-19 i els mals que ja patíem. De l’escalfament global al capitalisme salvatge, tot ha quadrat amb la pandèmia. No hi fa res que hi hagi hagut prou pandèmies tant o més greus abans de l’escalfament o del capitalisme. De fet, les d’abans també havien encaixat amb els suposats culpables del mals de cada lloc i temps, com la creença en aquell déu que castigava la dolenteria humana.

Tanmateix, i sense que sembli que frivolitzo amb la gravetat d’aquest primer any i encara el que falta per sortir del forat, és una obvietat que hem perdut de vista allò positiu que la pandèmia ha mostrat de la societat que tenim. Voler-ho estudiar ara podria semblar que ens fa desviar d’allò que ha de merèixer tota la nostra atenció. Però tard o d’hora serà convenient, si es vol fer un balanç just, que es tinguin en compte, també, les fortaleses amb què s’ha estat capaç de respondre al desafiament.

La llista és llarga. I la primera que cal assenyalar és la que ha mostrat el nostre sistema de salut pública. Per bé que desbordat, sovint col·lapsat i posant en evidència l’afebliment a què se l’havia sotmès els darrers anys, el cert és que la competència dels professionals però també dels gestors hospitalaris i comptant amb una bona base d’equipaments, la capacitat de resposta no ha tingut res a envejar a la dels països del nostre entorn. Si a aquesta resposta assistencial hi afegim la que han aportat els científics experts en epidemiologia, en malalties infeccioses i del sistema respiratori, els analistes matemàtics i de tantes altres especialitats, no podem fer altra cosa que restar, a més d’agraïts, admirats.

En segon lloc –no ho dic pas per ordre d’importància–, cal esmentar el paper de les organitzacions dites del tercer sector i del voluntariat. Òbviament, les organitzacions no estaven dimensionades per atendre el tsunami de necessitats socials derivades de la pandèmia, però amb una rapidesa insòlita han estat capaces de reorganitzar-se. Encara no hi ha dades per mesurar aquesta reacció, però ja sabem que ha estat impressionant. Una reacció que ha anat acompanyada tant d’un increment generós de les donacions com sobretot del voluntariat. Dir que no donen l’abast a tanta necessitat és tan cert com dir que han abastat més del que ningú podria haver imaginat.

Tercerament, hi ha l’esforç de moltíssimes empreses. Les cambres de comerç i algunes de les organitzacions patronals podrien donar compte de tantes i tantes iniciatives desinteressades al servei de l’obtenció de material de protecció sanitària, de llits i d’equipament hospitalari –inclosos els imprescindibles respiradors– i d’inacabables col·laboracions. Afegim-hi, en quart lloc, la resposta cultural i popular, amb una gran quantitat d’aportacions de gran valor simbòlic al servei de la moral col·lectiva: cançons, eslògans, sortides als balcons, usos de les xarxes socials i, no caldria dir-ho, capacitat per a l’autodisciplina.

I, entre moltes més, hi ha la resposta de les institucions polítiques i els seus responsables. Se’m dirà que uns més que els altres, o que uns amb més capacitat i encert que els altres. Sí. Però seria difícil assenyalar quina institució o quin líder polític del nostre país ha respost amb indiferència a la seva responsabilitat. Fins i tot, els desencerts solen haver estat més conseqüència de la dificultat de fer previsions que d’una mala voluntat.

La llista de mancances, d’errors i de mals irreparables és llarga, efectivament. Però la d’aportacions, encerts i béns morals, personals i materials salvats la podria igualar. I qualsevol aprenentatge futur només serà valuós si tenen en compte les dues llistes.