El voraviu

Mirada amb fredor, la sentència del Tribunal Suprem contra Joan Josep Nuet, sent tan desgraciadeta com totes les altres contra el govern de la Generalitat i la mesa del Parlament de Catalunya, deu ser la primera que posa coses al lloc que els toca (ni que sigui de rebot). En aquest cas posa Nuet fora de la representació independentista a Madrid, que no se sap per quin miracle del mercadeig de llistes hi era, vist i sentit el que li vam veure i sentir al judici. L’han condemnat a vuit mesos d’inhabilitació per desobediència al TC i haurà de deixar l’escó al Congrés dels Diputats perquè la sentència del TS és ferma. Dic que posa les coses al seu lloc perquè vaig al·lucinar mandarines quan vaig sentir-lo declarar que ell havia estat “dos anys a la mesa impedint accions independentistes”. I, com a premi, un escó dels que eixamplaven base al Congrés dels Diputats i que ara el TS l’obliga a deixar-lo. És clar. Madrid no paga Nuets. Els mussols som nosaltres, que ens posem els adversaris a casa. Ells, no. Ho van aprendre dels romans, que no els van pagar per haver entregat Viriat. Pagaran ells ara per Nuets que es declaren infiltrats seus sense cap mena de vergonya i amb una certa dosi d’orgull? De fet, l’escó de Nuet i la restitució del major Trapero (se suposa que amb pla inclòs per detenir el president si cal) deuen ser dels episodis més destacats del procés en el capítol de l’esquizofrènia pròpia.

Avui és un d’aquests dies que arriba una alegria, un missatge a l’ampolla en aquesta illa de Robinson que ocupem. Aquesta illa on ens situava M. Rajoy i on vivim per als espanyols de la sagrada unitat pàtria i l’ordenament jurídic immutable i els unionistes catalans que els fan la sardana. Com m’hauria agradat veure-li la cara a algun d’ells quan van sentir que el Tribunal d’Apel·lació del Quebec validava la llei d’autodeterminació, com l’any 2018 ho havia fet el Tribunal Superior de Justícia. Quina vergonya! L’autodeterminació! Aquella cosa que segons ells no existeix en el dret internacional (només per a les colònies, diuen) i que el mateix Joan Ridao qualificava fa quatre dies com a “via al fracàs”. Els quebequesos ja encadenen dos referèndums fallits i aquesta llei és una regulació posterior. Ens la fan menjar amb patates. “El poble quebequès té el dret inalienable d’escollir lliurement el règim polític i l’estatus legal del Quebec.” Però és que són molt rucs, aquests del Canadà, perquè aquesta llei, a més a més, estableix el criteri del 50% + 1 vot per validar la independència de la província. Per un sol vot! On s’ha vist! Què hi tenen els quebequesos, al cap? Que no ho saben, que els referèndums els carrega el diable? La independència per només un vot i independentment del nombre de gent que voti i votant només els quebequesos? Estan tan perjudicats com els escocesos, ja es veu!

Tenim un problema. Avui no parlo, com he fet tantes altres vegades, del problema clàssic d’elefantisme que amb el temps ha anat creixent i que ara ningú és capaç de posar-hi fre bo i que alguns, com l’Alsius, l’han assenyalat sense manies, quan ha dit que a la plantilla de dos mil tres-cents treballadors en sobren la meitat. Avui no parlo, com he fet tantes altres vegades, del problema de l’endogàmia pressupostària que la Corporació ha generat concentrant el 90% del pressupost públic destinat a la comunicació durant gairebé quaranta anys. Avui no parlo, com també he fet altres vegades, d’alguns professionals, productores i proveïdors que massa vegades n’han semblat els propietaris. Avui parlo de dissabte a la nit, de la gent que hi sortia, dels temps que ocupaven i dels discursos que feien. FAQS, tenim un problema. Fernando Lázaro, periodista d’El Mundo, explicant-nos com de professionals i gens conspiradors són al seu diari. Israel García Juez, tertulià a qui periòdicament se li dona joc perquè insulti sense miraments tots els que no ens sentim espanyols. Alejandro López-Fonta, servidor de totes les dretes unionistes, cridat dissabte per fer de putxinel·li de la Pilar Rahola. I com a grans estrelles, el director teatral Àlex Rigola (tip del procés i del teatre ideològic) i l’autor Javier Cercas, que cada dia broda amb més traça el personatge de l’últim vividor del règim del 78. Campechano, això sí.

En el to campechano del rei emèrit dels espanyols a qui tant encensa, Javier Cercas les anava fotent. Àlex Rigola somreia i beneïa. I Cristina Puig, com si sentís ploure, les anava entomant i deixava que l’audiència engargallés. Javier Cercas no tenia cap necessitat de caure (ni és el seu estil, excepte quan dispara al president Puigdemont) en la grolleria d’Israel García Juez, però és que, per si de cas, el periodista madrileny també era al plató. La teoria de Cercas és que independentistes i sobiranistes som víctimes d’una elit que ens va manipular i teledirigir. Una elit que ens volia mobilitzats i que ara ja no ens hi necessita. Sort que li ha vingut per aquí! Posats a fer, també ens podia presentar com el fruit d’una sobreunció espiritual o com les criatures rebotades per una abducció marciana. Qualsevol cosa per proveir una teoria que puguin digerir a l’elit unionista que, a ell sí, li dona cobertura i quartos des que va reclutar aquells Soldados de Salamina pels voltants del Collell, l’any 2001. La Sáenz de Santamaría orgullosa d’haver decapitat el moviment (i creguda que aquesta era la clau) devia inspirar-se en la filosofia Cercas. Així li va anar, a la vicepresidenta, que no va aguantar ni el primer embat d’un aprenent de Sánchez Mazas com Pablo Casado. Gràcies mil, Javier, per entendre-ho tan poc tants anys després i pensar que tots tenim cervell de mosquit. Quina elit? Elit sou tu i els que t’han inflat d’ençà del 2001.

A hores d’ara tots saben de quin mal han de morir, que diria l’àvia Neus. ERC, Junts i la CUP ja tenen fets els càlculs dels pans que deixaran a la fornada de la investidura i els llençols que deixaran a la bugada del nou govern. Els uns ja saben que el govern d’esquerres ha d’esperar, però que Esquerra governarà tant sí com no, amb companyia o sola. Els altres ja saben que per més llast convergent i pedecater que hagin deixat anar, pot ser molt dur prescindir de centenars de feines (potser milers) amb els seus corresponents sous i complements que ara deriven de la Generalitat cap a la gent de Junts. I els de més enllà ja han racionalitzat que segons com es posin de flamenques les assemblees de la CUP, seran ells qui, en una nova volta electoral, aniran a la paperera de la història abans de fer-ne (d’història). Què fa, doncs, que no tanquin tractes? Coses simples. Una primera raó és com una mica testosterònica: ens vau obligar a fer les eleccions (ens havíem entès per al 30 de maig), però el govern el farem quan ens roti, que si fa o no fot som els mateixos amb papers canviats. Una segona raó: les eleccions a Madrid. No hi ha govern abans del 4-M. La tercera: l’estat d’alarma. No hi ha govern nou abans del 9-M. Una quarta raó (la vaig anunciar dies enrere) tindria relació amb el pic de la quarta onada: que s’empassin el gripau els sortints. Ja veuen que això se’n va molt avall. Entre el divendres 22 i el dilluns 25. De Maig.

Octava i novena estació dels fons europeus. Sessió doble en vint-i-quatre hores. Ahir, roda de premsa i, avui, sessió al Congrés. Segons el que titula El País, el que n’havien tret de Sánchez el dimarts era encens. Encens, or i mirra, de fet. Sense manies, portada a quatre columnes. “Sánchez reparteix 70.000 milions per modernitzar l’economia.” Fot-li, que és de Reus! Si t’hi esforces, pots arribar a ser tan pilota i tan manipulador com el diari més progressista de la història, però més pilota que ells, no. (Això només és a l’abast dels millors escriptors. Contrasteu-ho en el vídeo del 2019, que fa fortuna i va camí dels jutjats, de Javier Cercas al teatre romà de Mèrida. La vacil·lada del general podia estalviar-la, però el més gruixut és la raspallada al president extremeny. Sembla que no queda res d’aquell Cercas amb qui coincidia les matinades d’estiu a les carpes de la Devesa de Girona fa trenta anys.) Tornant als fons europeus, els d’El Mundo devien anar a una roda de premsa diferent. També a quatre columnes. “Sánchez presenta per vuitena vegada els fons sense precisar quan arribaran.” Tampoc precisa el que exigeix Europa (pensions, impostos, salaris) que caurà a les espatlles d’uns mentre els diners els rebran d’altres. Començo a entendre la retolació de furgonetes de PepsiCo. “Estamos juntos en esto y juntos saldremos.” Sánchez embafa com la Pepsi servida a temperatura ambient i sense gel a l’agost.

Agafeu un diccionari de sinònims i digueu-li com vulgueu. Ocurrència. Peripècia. Acudit. Broma. Conya. Estirabot. Domina la vida política i, sobretot, la comunicació. Com a mínim la dels territoris que ens afecten directament i que la coneixem i se’ns n’informa. Catalunya, Espanya i Europa es mouen en l’ocurrència contínua. Ara Pfizer ho resoldrà tot. És la moda de les darreres hores. Avancen a aquest segon trimestre una bogeria de milions de dosis que havien de servir en el quart i es comprometen a no vulgueu saber quants centenars de milions l’any vinent i l’altre. Així compensen que amb uns (Janssen i AstraZeneca) s’hagi enredat la troca de tal forma que han aconseguit que hi hagi gent dels que ja la porten que si se la pogués fer xuclar i extreure-la, se la faria xuclar i se l’extrauria. Els darrers dies semblava que tiràvem la canya als russos. Hi ha una llista immensa de personal que tenia contactes amb els de la Sputnik. De Merkel a Ayuso i la Cambra de Comerç. Però de cop s’adorm tot, com l’estepa siberiana a l’hivern, i es desperta Pfizer. Tot va tan ràpid que ens ho empassem sense necessitat que ens emboquin. No hi ha temps per a res i les històries s’apilen ordenadament com les estores plenes de raïm o d’olives a la premsa hidràulica d’un trull. Fullada, premsada, i avall que fa baixada. Aquest és el model de comunicació modern. D’on les treu Pfizer? Deslocalitza? Com les multinacionals? Qui ha rebut?