DIETARI SETMANAL
El voraviu
Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler
Ara és l’hora, vegueria!
De cop i volta tothom la troba a faltar i la mateixa Colau li fa ballmanetes
Ni la restauració de la Generalitat (1977), ni l’Estatut de Sau (1979), ni l’informe Roca (2000), ni l’Estatut de Miravet (2006), ni la llei de vegueries (2010), ni la llei de modificació de la llei de vegueries (2017) l’han tret del somni forçat per la victòria de la rebel·lió franquista el 1939. Qui li havia de dir, a la pobra, bruta, trista i dissortada vegueria que viuria el renaixement per la pandèmia i que li faria ballmanetes la mateixa Ada Colau, amb la coral de les associacions de municipis hagudes i per haver. Llàstima que l’alcaldessa ara no piula! Si fa un retorn a la xarxa de l’ocellet potser alguns dels dròpols que la insultaven ara li canten l’Himne a l’alegria. Com deia l’àvia Neus, és millor caure en gràcia que ser graciós, i així li ha passat a la vegueria. De cop ha caigut en gràcia. “No voy, que me llevan”, diria en Julián, el manobre de Campanario que va ser parella del pare a l’obra durant anys. No és una nova tendència sobre organització administrativa baixada del cel a il·luminar la classe política. No tornem al vell debat de les diputacions. Hosti, Met! Eliminar diputacions i substituir-les per vegueries! Qui és que no ho havia portat en programa? Tampoc és un acord secret del nou govern. De fet, la reivindicació de la vegueria ha agafat despistat el Procicat mateix. És pur interès. Pur egoisme. Aniria tan bé flexibilitzar les restriccions i justificar-ho! La comarca és massa petita i la província, massa gran! Ara és l’hora, vegueria!
Vinga fer gran Vox
Tenen dret al senador autonòmic. Hauríem de deixar de fer el ridícul
Però què estem fent, beneits del cel? Hem estat sempre així o hem passat alguna febrada? És dèria pel políticament correcte i ara el políticament correcte és dir que es barra el pas a la ultradreta? Són el confinament i la restricció de la mobilitat que ens han afectat? L’eliminació del Barça de la lliga de campions i la classificació del Madrid per a semifinals que ens sobrepassen? El retorn de Pau Gasol al Barça que ens descol·loca? Què és el que ens fa perdre la xaveta perquè ens dediquem a fer gran Vox? Perquè això és el que s’aconsegueix amb el marcatge polític sobre els ultradretans des del progressisme i l’autoproclamada esquerra. No tenim altres feines ni objectius i deixem que ens marquin l’agenda? Sembla que seguim algun pla d’entrenament personalitzat per empitjorar dia a dia. No l’encertàvem amb els boicots abans de la campanya. La vessàvem de mig a mig amb els escarnis i les intimidacions durant la campanya. El suposat cordó sanitari acordat al començament d’aquesta legislatura és un brindis al sol que dona més reconeixement públic a qui es volia aïllar. Que ara, emparant-nos en aquest acord de legislatura, se’ls vulgui deixar sense el senador autonòmic que els pertoca és patètic i no pot portar a res més que al trencament del gran pacte. A veure si ho entenem: Vox no és una entelèquia ni un objecte volador no identificat. Són veïns nostres, familiars nostres, clients nostres, proveïdors nostres.
Illa té idees clares
Però són tan irrellevants com si tenien terra a l’Havana abans dels Castro
Suposo que ara, a poc a poc, l’aniran endreçant en el seu galdós paper de cap de l’oposició i que, quan passi el temps i algun dia els socialistes puguin tornar a tenir alguna rellevància a Catalunya, a ell ja l’hauran donat per amortitzat. En aquests moments, Salvador Illa seria un perill per a la ciutadania. S’ha posat tant en el paper que li han manat que no li importa el que es pesca ni el que es diu. Com que ja han passat dos mesos i no tenen pactat govern, que s’arraconin i deixin passar els que tenen les idees clares, diu. I el de les idees clares és ell, és clar. Bé prou sap ell que això no va així, que les idees no són res, que el que es necessiten són vots i diputats i que ell, per molt que tingui més vots que ningú, no va enlloc amb els diputats que té. De fet, si s’hagués de deixar pas a les idees clares, faria temps que no tindrien govern ni Catalunya, ni Espanya, ni Europa. Però a ell li és igual. Li han manat que repeteixi una vegada i una altra el contrari i així ho fa i ho farà. S’enfitarà i ens enfitarà a tots d’aquest govern d’esquerra que és tan mort com el mort viu d’en Peret després de cobrar la setmanada i anar-se’n de copes. De fet, és la manera de mantenir viva la idea que ells són esquerra. Repetir-ho, i repetir-ho, i repetir-ho. Pas a les idees clares? Saben prou bé que les seves idees, amb els vots que hi donen suport, són tan irrellevants com ho va ser després de la caiguda de Batista la terra a l’Havana que tenien alguns.
Els rics fan de rics
Esperanza Aguirre i el seu marit fan tot tipus de verreries amb un Goya
No acabo de veure clar que un Goya de 5 milions d’euros penjat a la capçalera del llit sigui una estratègia per ajudar a agafar el son als aristòcrates, com seguir el mètode del doctor Estivill ho és per al poble ras. Un cop vist el quadre, un retrat pintat entre el 1795 i el 1800, d’un tal Don Valentín Bellvís de Moncada y Pizarro, no en queda cap, de dubte. El son d’Esperanza Aguirre i el seu arruïnat marit, grande de España, presidit en tot moment pel retrat d’un avantpassat que escruta com un mussol els teus moments d’amor i de sexe havia de ser un malson. A mi m’incomodaria sobre manera, de veritat. Han vist com s’hi fixa i quina rialleta esbossa, el retratat? El pudor els obligava a fer-ho sota els llençols o al cap d’un temps ja se’n van descucar i no els feia res? Ves a saber quines aficions i habilitats sexuals tenia, l’avantpassat! I què en pensava, de les aficions i habilitats que observava en la parella? Aquesta tríada permanent en les nits d’Esperanza Aguirre va ser cabdal per a l’actuació política? Pesava en les tortuoses relacions amb Mariano Rajoy? M’agradaria tant esfilagarsar fins a l’infinit la situació! Inventar supòsit rere supòsit! Imaginar jocs de llit! Mil posicions d’aquells cabells encarcarats per la laca! Però s’acaba l’espai i he de dir la veritat. El quadre no era al dormitori. Era sobre una xemeneia en un saló. Els rics fan de rics i les verreries han estat amb les lleis, que és el que s’han passat per l’engonal.
És el rescat del futbol
La Superlliga disfressa que tornarem a pagar, com amb bancs i amb Castor
Se li ha entès tot, a Florentino, flamant president de la Superlliga i portaveu, com a tal, d’un Barça en què Laporta, de moment, calla com no sabem què. No és el futbol com a esport el que generarà el debat i la polèmica el temps que duri el sainet. Ni tampoc és el futur de l’esport després de la pandèmia, encara que ho disfressin així. Ni tan sols el futur de l’espectacle, que continuarà indefectiblement, amb les xifres actuals o amb unes altres de més polides, netes i endreçades. Tocarem les més diverses tecles, és veritat, però només es busca una fórmula per pagar el deute. Un deute que s’ha generat amb la mateixa inconsciència i mala llet que es va generar el deute bancari, que també vam rescatar, o el deute de la plataforma Castor, que també hem rescatat. No ve d’un pam. La pantomima de la Superlliga no és futbol, és un rescat intolerable disfressat de baralla de saló entre comediants de la mateixa obra al mateix escenari. Temps enrere es van rescatar els bancs, i ara pretenen que rescatem el futbol, i com que “mentre hi hagi burros sempre hi haurà qui anirà a cavall”, segurament ho aconseguiran. Potser no triomfi la idea de la Superlliga, o potser sí. O potser arribin a un acord per no fer-se gaire mal tots plegats, tapar els forats escandalosos que han generat i mantenir salaris de pirata. Han d’anar amb compte, però, perquè, com deia l’àvia Neus, de vegades, llepant, llepant, la vaca es fot el vedell.
No totes li ponen
La gran salvació ha durat de Nadal a Sant Esteve. I ara què? Adeu futbol?
Vet aquí que el que havia de ser un moviment sísmic en el món del futbol ha acabat en una petita alegria per als manobres. La gallineta ha dit que no. A Florentino no li ponen totes. La llotja del Bernabéu no és l’Olimp dels déus que es pensava, i a Europa i al món fa ridículs d’aquí t’hi vull, Pauleta! La darrera herència de Bartomeu ha estat a l’alçada de tot el mandat de Nobita, el millor president del Barça, i ha deixat cohibit Laporta, que calla com no sabem què. El cronograma, ni fet per Marchena. El Times ho avança diumenge. Els dotze fundadors fan un comunicat al capvespre i Florentino (una lliçó d’estratègia comunicativa) ho explica àmpliament al Chiringuito de jugones de Pedrerol. D’aquí a l’eternitat. El jutjat mercantil número 18 de Madrid dicta cautelaríssimes a favor de la Superlliga advertint Déu i sa mare que no represaliïn els dotze fundadors. Però al Regne Unit, aficionats, govern i la mateixa monarquia passen del jutge espanyol i forcen un segon Brexit en poques hores. Fuig fins i tot el tato. La Superlliga es desfà a la primera remenada, com el sucre en pols en el cafè. Com deu estar Florentino? No va anar a la SER, que l’havien anunciat, i ha quedat mut com Laporta. La gran solució ha durat de Nadal a Sant Esteve. I ara què, doncs? Adeu futbol? Què en trauran d’haver fet bondat i deixar-ho de bon començament? Els rescatarem de franc i més o menys d’amagatotis, que és per al que es feia la festa?
Guaita, el mitja tita!
Ha vacunat a preu fet com va dir i ara es compromet a reduir emissions
El 8 de novembre vaig titular aquest “Voraviu”: “Guanya el mitja tita.” I al subtítol deia: “No votaria Joe Biden per res de més volada que la presidència d’escala.” Ja reconeixia que aquesta posició no era fruit de cap gran argumentari, entre altres coses perquè els EUA són un grandíssim i complex país que mai he provat d’entendre gaire, i Donald Trump no és, com poden suposar, sant de la meva devoció. De Biden m’emprenyava bàsicament la claudicació que havia fet amb els assessors d’imatge. “Un paio de 77 anys que entra sempre a escena amb ridícul, impostat i forçat estil de corredor d’1 metre lliure, per rebatre un predicador, de 74 anys, que el tracta de vell decrèpit, em generaria molt poca trempera”, escrivia. Cinc mesos després he de canviar el guanya per guaita i reconèixer que no sé si és ell o si són els que l’envolten (tothom fa panegírics de la vicepresidenta Kamala Devi Harris i de la primera dama Jill Tracy Biden), però jo em trec el barret pel president dels Estats Units. Pels fets del president dels Estats Units. Havia promès posar 200 milions de dosis de vacunes en els primers 100 dies de govern i hi ha arribat el dia 92. I ha entrat a la cimera del clima anunciant que per al 2030 reduiran les emissions gairebé el doble del que s’havien compromès amb Obama en els Acords de París. En diu “avançar en justícia climàtica”. De justícia, doncs, exclamar-li admiració. Guaita, el mitja tita!