Punts de vista
IMPROVISAR
El decret governamental de l’estat d’alarma, que en principi s’ha d’aixecar el cap de setmana que ve, el dia 9, ha incidit de ple en les nostres vides. La primera vegada que es va decretar, ara fa més de deu anys, va ser per fer front al caos aeroportuari provocat per una vaga de controladors de trànsit aeri. Aquest decret, però, s’ha traduït en la limitació de certs drets fonamentals de les persones, com ara la llibertat de moviments i de reunió, perquè no fer-ho comportava greus conseqüències per a la vida pública i privada de tothom. L’hem acabat normalitzant a les nostres vides, però el decret ha acabat trastocant el normal desenvolupament social i cultural i els comportaments dels ciutadans en tant que membres d’una comunitat que es veu afectada pels estralls d’una pandèmia. I encara que hagi estat una afectació temporal, limitada en el temps, el sol fet que s’hagi anat allargant i que no sapiguem si en un futur més o menys llunyà tornarà, fa créixer la incertesa i l’angoixa. Incerteses que repercuteixen en els estats d’ànim i en la manera de relacionar-se, de comportar-se, de socialitzar-se i, per tant, que afecten les estructures socials i mentals de les persones. La majoria hem crescut i viscut en llibertat sense que ningú ens coartés els moviments. Vivíem en un estat permanent d’expansió en tots els sentits i en tots els àmbits. Ara, de cop i volta, ens hem vist sotmesos a la restricció, a la limitació, a la prohibició. I per mandat universal. Viure permanentment en quarantena, en una incerta normalitat en què ningú sap res, en què fa angúnia preveure o planificar qualsevol cosa, amb vacuna o sense. Aquest és el nostre nou estat. Anirem veient quina serà l’empremta que deixarà el virus en la manera de fer i de ser de les societats. Més tancades? Més conservadores? Més obertes, cooperatives i empàtiques? Més preparades? En periodisme hi ha una frase que diu que la millor improvisació és aquella que està preparada. Ha quedat palès que, aquesta vegada, com a societat no podem o no sabem improvisar, perquè no hi estem avesats. Només ens queda pensar que, d’aquesta nova conjuntura, ens cal aprendre’n per no haver d’improvisar més endavant.