Dietari setmanal
El voraviu
Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler
A més, mal pagadors
A les clavegueres de l’Estat espanyol hi ha molta química entre sicari i padrí
No m’ha estranyat gens ni mica que al comissari Villarejo encara li deguin calés que va avançar per muntar l’operació Catalunya, que li va encarregar el ministre de l’Interior i delegat a Barcelona de diverses Verges Maries i d’Escrivá de Balaguer, Jorge Fernández Díaz. Hi ha altres coses de les que diu aquest policia sapastre que les acostumo a posar en quarantena, com el de tots aquells que engeguen el ventilador com estratègia de defensa, però en aquest aspecte no menteix. El crec a ulls clucs. Revela, a més a més, com són de sòlides les clavegueres a les quals ens enfrontem. En cap dels diferents gèneres de lladres i serenos que coneixem de la literatura universal, del cinema i de les sèries televisives trobareu sicaris que moguin ni un dit abans de cobrar. Com a mínim una part, si volen que moguin el cul de la cadira. Allò tan amanit d’“aquí tens aquest feix i un altre d’igual en acabar la feina”. Però que es paguin les despeses de la seva butxaca, com feia el tal Villarejo (per més sou de funcionari que tingués), denota que les clavegueres de l’Estat espanyol estan fetes d’un tremp molt especial. Que a un se li acudeixi dir que els fons de rèptils estan secs i que l’altre ho accepti i es posi a la feina vol dir que tenen molta química. No és una relació freda i professional entre sicari i padrí. El més fort, per acabar-ho d’adobar, és que després no paguin. Tota la vida, als baixos fons s’ha pagat. Amb calés o amb plom, però s’ha pagat.
Veureu el gir estadista!
Seurem a dialogar de no sabem què i per poc que puguin no indultaran ningú
El nou govern de Catalunya, aquest que s’ha donat dos anys de temps per dialogar amb el germà gran dels que a ells els han donat zero dies de gràcia, ja està notant que alguna cosa canvia. La consellera Vilagrà diu que han detectat a La Moncloa “una visió més estadista”. Que santa Llúcia els conservi la vista, diria l’àvia Neus, però l’àvia Neus no estava preparada per a l’alta estratègia política, i segons com ens ho mirem, era una mica hiperventilada. Així és que serà millor que fem un vot de confiança en la sagacitat i perspicàcia de la consellera Vilagrà i els companys de govern que han intuït aquesta “visió més estadista”. És el que toca. Dos anys de fer bondat, de seure a dialogar de no sabem què amb algú que per poc que pugui no indultarà ningú i no canviarà res del Codi Penal sobre el delicte de sedició. De la resta ja ni us en parlo, per més que el president Aragonès digui que es veu amb cor d’arrossegar el president espanyol cap al referèndum. Ni amnistia. Ni referèndum. Ni autodeterminació. Deu ser que no ho han dit clar. I com recordava ahir la ministra Margarita Robles, tenen l’exèrcit com a garant de la unitat territorial d’Espanya. Serem bons nens i passarem dos anys perquè els nostres representants, que sumen el 52%, han pactat passar dos anys. Però ja està. No cal que ens vengueu sopars de duro. Ja el veureu, el gir estadista! Mirem de tenir entre nosaltres la festa en pau i passar aquests dos anys sense prendre mal.
Aragonès la sap llarga
Ja hem guanyat un mes de temps per a la taula, i ves a saber si més i tot
Entreu als cercadors i fileu prim sobre les declaracions del president Aragonès en aquesta setmana que portem després de la investidura. Anem bé, amb el 132è. Té ofici, i recicla ràpid. La política moderna és poca cosa més que gestionar les paraules i gestionar els temps. Que sonin bé. Després, l’acumulació ingent d’informacions noves, amb noves paraules i nous temps a gestionar, ja ho enterra tot, i tornem-hi que no ha estat res. Pel que fa al cas que ens ocupa, fixeu-vos com en set dies hem passat de “la taula de diàleg abans de l’estiu” a una nova versió que ens sona igual però que no hi té res a veure, que és “la taula de negociació abans de vacances”. La veritat és que els matisos que fluiran entre diàleg i negociació se m’escapen ara per ara. Tinc una teoria, però jo deixaria passar uns dies. Avanço que simplement pugui ser que “taula de diàleg” està molt amanit i desprestigiat, i que negociació fa la sensació que ja hem avançat encara que siguem allà mateix i potser més enrere. Negociar té molt més nivell per a un govern del 52%. Ja ho veurem. Més fi és que s’hagi de reunir “abans de vacances” que no pas “abans de l’estiu”. Ja hem guanyat un mes llarg i ves a saber si més i tot. Vagi bé per al diàleg i/o la negociació, l’estiu comença el 21 de juny. Faves comptades, diria l’àvia Neus. En canvi “les vacances d’estiu” és molt menys forçat i relaxant. Hi ha anys que ni se’n fan, de vacances d’estiu, segons on i segons com.
Reversible i uns Sugus
Amb l’indult donaran un grapat de caramels i deixaran triar-ne el color
Definitivament, sembla que Pedro Sánchez ha entrat en l’espiral que en podríem dir del “sastre valent” i es veu amb cor per tombar els set gegants d’un cop i firmar els indults. No l’espanta el TS. No l’espanta el PP. No l’espanta Vox. No l’espanta Cs. No l’espanten els barons. No l’espanta la vella guàrdia. No l’espanta la mani de Colón. Sembla que no s’espanta ni a si mateix, que això sí que és gros, perquè la tendència d’aquest home a anunciar una cosa i la contrària una vegada i una altra aterreix el més pintat. Avui ha aprofitat la roda de premsa de la cimera hispanopolonesa a Alcalá de Henares. “Ho abordarem sempre a consciència, pensant no tant en els afectats com en els milions de ciutadans catalans i del conjunt del país que volen viure en convivència” i superar el “trencament emocional” pels fets del 2017. I per continuar amb el guió (que ja havia seguit el ministre en seu parlamentària) ha afegit que de data no en podia donar, que eren dotze expedients, que s’havia de deixar treballar el Ministeri de Justícia, que hi ha molts dies que per ves a saber per què la vella no fila i que quan no és dia de filar la vella filaria. Evidentment, sabent tots que El País (qui ho havia de dir!) ja havia explicat diumenge que seria al juliol, que serien reversibles (com si fos un anorac) i perquè tot quadrés més bé s’hauria engegat abans la reforma del delicte de sedició al Codi Penal. Això dels Sugus és invenció meva, però esperin al juliol.
La millor Espanya
La millor Espanya, la democràtica, és la que és generosa amb els vençuts
L’àvia Neus diria que estan inflats com un gripau. És l’única manera d’explicar una piulada com la del subtítol d’aquest ‘Voraviu’ i que és textualment la que ha fet avui el diputat al Congrés pel PSC José Zaragoza, a primera hora del matí. Generosos amb els vençuts? De quina generositat parla i de quins vençuts parla? Vagi per endavant que fa anys i panys que conec el polític de Molins de Rei, que ens trobem molt de tant en tant, que no l’ha incomodat dinar amb mi i el meu llaç groc de la solapa i que no tinc cap problema a abraçar-lo malgrat la seva llengua bruta i el seu poc senderi. Repeteixo, Zaragoza. Generositat? Vençuts? No feu riure, home. Esteu arreglats si el tros de cel o d’infern de l’eternitat l’heu de guanyar per la generositat de la vostra comèdia dels dotze indults. I vençuts de què? Que sou al govern, potser, els unionistes? Que no fuig claveguera avall, l’efecte Illa? Que no diu el CEO que amb una repetició electoral i tot us natjaven ben natjats amb combinacions diferents? Com t’estranya que si aquesta és la millor Espanya se’n vulgui fugir més de pressa que corrent i que cada dia siguem més els que tinguem preparats els trapaus? Tanta ruqueria en la piulada devia ser per amorosir que el sastre valent ja comença a acoquinar-se. Quina gran pensada, esperar que siguin fora pel tercer grau i que així no hi hagi foto de la sortida per l’indult! De veritat penseu que tot aquest guinyol serveix de res?
Tot ha de ser gros?
Aeroports? Parcs fotovoltaics i eòlics? Museus? Empreses? Estats?
Un erol aquí i un erol allà. Com els bolets a la tardor un any de bones pluges d’estiu. Cada dia surten més senyors i més grossos i més institucions i més grosses que venen a pressionar i a convèncer que hem de fer més gros l’aeroport de Barcelona (o era del Prat? o era Josep Tarradellas?). Ja he perdut el compte. Dels noms de l’aeroport i dels senyors i institucions que pressionen. I estic espantat de totes les plagues d’Egipte que ens venen al damunt si no allarguem una pista i fem una nova terminal. Gros i de pressa o ens passa al davant tothom i serem condemnats al desert aeronàutic. Perdem no sé quantes oportunitats si no ho fem. I el de Lleida? I el de Girona? I el de Reus? Són per a altres usos i costums. Ara parlem d’un aeroport de gran volada que si no fem a compte dels ocellots del delta del Llobregat no cal que fem. L’hem de fer i l’hem de fer ràpid. Com les grans instal·lacions fotovoltaiques i els grans parcs eòlics. Per les renovables és perquè anem tard i per l’aeroport és perquè no podem perdre temps. Tot gros i tot de pressa. L’àvia Neus sempre deia que de pressa i bé mai s’avingué, però ella, total, menava un hort i un secà que proveïen de verdura, llegums, flors, fruita i vi una família. Ni IESE, ni ESADE. No podia entendre la necessitat de les grans infraestructures. Però de veritat tot ha de ser tan gros? Aeroports? Instal·lacions fotovoltaiques? Parcs eòlics? Museus? Corporacions empresarials? Estats? I tot per ahir?
Orgia punitiva, sí
Costa discernir què és més de jutjat de guàrdia en el cas dels tretze estudiants
Què és més escandalós? La falta de clares proves incriminatòries contra els tretze estudiants? La forma quasi prospectiva com es van recollir aquestes proves? L’animalada de pena que se’ls demana o l’absència de líders polítics que surtin a dir que en fan un gra massa? On som? Què ens ha passat? En què ens hem convertit? Pel que fa a la pena sol·licitada estem, com molt bé ha assenyalat l’advocat defensor, davant d’una “orgia punitiva”. Algú s’ha gronxat més que el grupet violent que va acudir a la convocatòria del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans aquell 2 de març del 2017 contra les taxes universitàries. No seré jo qui justifiqui que petin l’aparador d’una entitat bancària, els caixers automàtics i que cremin un contenidor. Però vuit anys de presó? Tota la solidaritat amb l’empleada de l’oficina bancària on van trencar els vidres a cops de martell. “Vam sentir por, impotència i ràbia per un atac gratuït que no enteníem.” Però repeteixo, vuit anys de presó? Què és això? Estem sotmesos a l’imperi de la llei o a l’imperi de la doctrina Marchena? On ha quedat aquella màxima tan famosa de la proporcionalitat? Com pot un mosso d’esquadra declarar que a cap dels acusats se l’ha pogut identificar clarament, i que només es veuen amb cor de determinar-ne un per la roba? I com pot sentenciar que “d’una manera o altra van ajudar-hi”? No hi estic pas ajudant també jo, amb aquestes ratlles?