Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

“La discòrdia partidista és un llast”, diu Sánchez. Reclama el partit únic? Que vol que tornem a anar per l’imperi cap a Déu?
Indultaran parcialment nou penes que tot Europa els diu que són una vergonya de penes, un muntatge
Amics que aneu cap a la taula de diàleg i tornareu amb el règim autonòmic rebaixat, sapigueu que us esperem per tornar a anar plegats
Els indults són com les navalles suïsses, que s’han ideat perquè serveixin per a tot i que a la pràctica no et serveixen per a res

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 18. JUNY

No podem acabar bé

De l’estat plurinacional ja hem baixat a “la discòrdia territorial és un llast”

Calcem-nos! Calcem-nos, que deia l’àvia Neus, perquè això va pel camí del rosari de l’aurora. El model ve vestit de modernitat, diàleg, concòrdia, retrobament i la Bíblia en vers. Hi fan reverències les organitzacions empresarials, les sindicals i la santa mare Església. Recepcions, besamans, fotos i encens, molt d’encens. Tot per tornar el país (i la tranquil·litat d’esperit) a les elits extractives de sempre, que se subjugaran i prestaran vassallatge també a les elits extractives estrangeres de sempre. Amb catifa vermella al Liceu o sense anem de mal borràs. Molt de mal borràs malgrat la pirotècnia. Què deia el president espanyol avui en la clausura de les jornades del Cercle d’Economia? Doncs ben simple. Que es demana “estabilitat i unitat política”, que “la concòrdia és un valor econòmic” i que “la discòrdia partidista o territorial és un llast”. S’han acabat la diversitat i el pluralisme. Dit d’una altra manera: “Sigueu bons nens i feu la farina plana i no us desestabilitzarem.” I les elits, a aplaudir, és clar, perquè són les que han fet l’encàrrec que les coses s’orientin així. No podem acabar bé de cap manera. Aquest és el gran estadista a qui tot li entreguem per evitar l’adveniment al poder de la ultradreta i la dreta extrema? Què diu aquest home? “La discòrdia partidista és un llast.” Reclama el partit únic? “La discòrdia territorial és un llast.” Que vol que tornem a anar per l’imperi cap a Déu?

Dissabte. 19. JUNY

Perdona’t tu, Iceta

I compte, no et trenquis amb un gest de generositat com el dels indults

Van desbocats. Pitjor que desbocats. I tenen les seves raons. Ben simples. Moltes estones no els munta ningú. I quan els munten no els menen ni amb regnes ni amb res. A Iceta, el van descavalcar els seus per buscar el famós efecte Illa, que va quedar en no-res davant els 74 diputats i el 52% independentista. I a Madrid Ayuso els ha ventilat de tal manera que ara són els socialistes els que s’han ennuegat de diàleg i no van ni a la presa de possessió. Però per què aquí van desbocats? Avui, en el consell nacional del PSC, Miquel Iceta ha pujat un altre esglaó. “Són temps de perdó..., és un gest de generositat”, ha dit el ministre i primer secretari. Perdó de què, Miquel? De què m’has/m’heu de perdonar, a mi i als més de dos milions de l’1-O? De què m’has de perdonar, Miquel, si n’estic, de la monarquia, fins a la pipa i vull la República com a forma de govern? De què m’has de perdonar, Miquel, si no vull continuar formant part d’un estat i vull la independència de la meva nació? De què m’has de perdonar, Miquel, si vull que us feu enrere en tota aquesta invasió jurídica que heu tolerat i muntat, i que promulgueu una amnistia i no aquesta comèdia dels nou indults? De què m’has de perdonar, Miquel, si vull un referèndum d’autodeterminació per decidir com ha de quedar la meva nació? Perdona’t tu, Miquel! Perdoneu-vos vosaltres, que no sé si sabeu el que feu. I compte, no et trenquis amb un gest de generositat com el dels indults.

Diumenge. 20. JUNY

Gràcies, Joan Ribas

Ets un baluard de la ciutat de Girona i ha estat un honor compartir projecte amb tu

Si hi ha un parer en els primers 30 anys de la història d’El Punt Avui que va ser fonamental en la presa de decisions estratègiques, aquest va ser el de Joan Ribas Feixas. Ell va acompanyar Joan Bosch Roura fins a l’accionariat majoritari del Punt Diari quan, pocs mesos després de la fundació, l’empenta inicial s’havia quedat sense finançament i sense model empresarial. Des de finals dels vuitanta, quan vaig accedir a la direcció periodística, i durant quasi vint-i-cinc anys el nucli d’“Els Tres Joans” –un, burro, segons l’àvia Neus– vàrem ser molt el nucli dur del consell d’administració a l’hora de prendre les grans decisions. I no sempre de manera unànime. I a vegades ni tan sols endreçada. Érem tres caràcters durs, entregats a la causa del Punt Diari primer, després El Punt i més tard El Punt Avui. En Joan Ribas no era d’aquests assessors que en circulen a milers i que donen fàcilment per la menjadora al client. A més, per ell el diari no era un client. Era, ha estat, fins al darrer dia, la família. Com han estat la seva família Presència, els Pastorets i La Planeta, per dir-ne només alguns. Vàrem prendre decisions com la sortida d’El Punt a tot Catalunya, el llançament de L’Esportiu (primer com El9), la compra del diari Avui i la fusió d’El Punt i l’Avui. En Ribas era un autèntic baluard de la ciutat de Girona. Compartir aquest projecte amb ell tants d’anys ha estat un honor i, sobretot, un gran aprenentatge. Gràcies, Ribas. Descansa en pau.

Dilluns. 21. JUNY

Tu també, TV3?

El Liceu era una contraprogramació al que veien venir del Consell d’Europa

Tant d’indult, tant de perdó, tanta magnanimitat, tanta generositat, tanta concòrdia, tant retrobament, tanta convivència, tanta unitat, tant projecte de futur, tant de diàleg, tanta reactivació, tanta mesura de gràcia... Res. “Merda al gec”, diria l’àvia Neus. Quin valent i quin estadista, el soci d’independentistes per a qui ahir els Mossos van blindar el Liceu! Als ciutadans, ens han de blindar! A nosaltres sí que ens han de blindar! Demà, quasi quatre anys després dels primers ingressos a la presó, indultaran parcialment nou penes que tot Europa els diu que són una vergonya de penes, un muntatge. Però continuaran xiulant amb la resta d’encausats, amb les euroordres i amb la reforma del delicte de sedició. Sabeu per què va venir ahir al Liceu Pedro el Gran? Sabeu amb què s’han complicitat els 300 que van dir que sí a la invitació? Amb una contraprogramació informativa de vergonya, pagada amb diners públics. Això era l’acte del Liceu. Res més que això. Tan trist com això. S’havia de contrarestar, s’havia de contraprogramar el ruixat que es veien a venir del Consell d’Europa i que s’ha afegit als ruixats de la justícia alemanya, belga, escocesa i el TJUE. El fort és que fins i tot en el TN vespre de TV3 la contraprogramació ha fet efecte. Han obert amb Pedro el Gran al Liceu i en Pere el Petit a les Terres de l’Ebre. La duríssima resolució del Consell d’Europa, només en tercer lloc. Cap on caminem amb tant diàleg?

Dimarts. 22. JUNY

Hi-ho, hi-ho, anem a dialogar!

Haurem de ser-hi quan els amics independentistes rebin el cop de pal

Demà és el gran dia, i serà cap al migdia, quan està previst que els presos polítics deixin la presó. Engega la nova era. La porta el nou Messies amb els indults que avui ha aprovat el Consell de Ministres. Primer dia, diuen, d’una nova etapa en què ens ensenyaran com es gestiona la complexitat. Com si no fes anys i panys que ho veiem, com es gestiona la complexitat, ara a cop de maça, ara a cop de garrot, ara a cop de decret. Hi ha molt bons amics i companys que creuen en la República com a forma de govern, en l’autodeterminació com a dret dels pobles i en la independència com a millor forma d’autogovern que estan encantats amb la nova etapa. Hi veuen tots els avantatges del món i s’hi han abocat. Com els nans de la Blancaneu. Hi-ho, hi-ho... anem a dialogar! “Que santa Llúcia els conservi la vista”, diria l’àvia Neus, i jo mateix també els ho desitjo. Me’ls vull creure sincers quan diuen que van a taula amb l’amnistia i l’autodeterminació, i que no els fa por que els esperin amb l’autogovern. No em veureu ni em llegireu abrandat contra ells, i reclamo que cap republicà ni cap independentista s’hi abrandi. Amics que aneu cap a la taula de diàleg i tornareu amb el règim autonòmic rebaixat, sapigueu que us esperem per tornar a anar plegats, quan hi hàgiu dedicat el temps que cregueu que hi heu de dedicar. Quan arribi el moment del cop de pal, l’identificareu bé. Aquí estarem. I no riurem. Segur.

Dimecres. 23. JUNY

Concòrdia a la carta

Els indults són com la navalla suïssa: ideada per a tot, no et serveix per a res

Ha dit Sánchez avui al Congrés que, per a la nova etapa que comença amb els indults, “el desafiament és la concòrdia entre els pobles d’Espanya”. M’ha fet gràcia sobretot perquè dilluns al Liceu el desafiament de l’etapa que començava amb els indults era la concòrdia entre catalans (que són els que, segons s’entesten a dir, tenim la convivència fracturada) i ho tornarà a ser quan torni a xerrar bàsicament per a catalans. És l’home dels registres, el president dels espanyols; això no se li pot pas quitar. És difícil guanyar-lo en capacitats camaleòniques. Com a camaleó és molt gran. Els indults són com les navalles suïsses amb mil aplicacions, que s’han ideat perquè serveixin per a tot i que a la pràctica no et serveixen per a res. Però també fot gràcia perquè, a més de servir per a tots els mals, aquests indults fan aflorar mals que fins ara no teníem detectats. Vostès tenien idea d’aquesta situació de “no concòrdia” entre no sé quins pobles d’Espanya? O parlava només dels catalans? Tant és. Fixeu-vos què més deien mentre els presos polítics deixaven la presó. Calvo advertia que el debat sobre l’amnistia és estèril: “No podem parlar d’amnistia.” Sánchez avisava que l’autodeterminació “és inconstitucional”. Campo instava Puigdemont a tornar per ser jutjat pels tribunals espanyols i el CGPJ “deplorava” les recomanacions del Consell d’Europa sobre els presos polítics. Sort que al vespre hem fet foc. Bon Sant Joan!

Dijous. 24. JUNY

Canvio d’extrem

La Moncloa insta a transitar cap a “propostes viables”

La Moncloa no descarta que la taula de diàleg se’n vagi a després de l’estiu, perquè ara l’agenda (ai, l’agenda!) és molt plena. Ho ha certificat la ministra portaveu després del Consell de Ministres d’avui. És picardia vella, aquesta. Després de l’estiu pot ser després que ells facin vacances, que, com que les fan a l’agost, seria a començament de setembre. Però després de l’estiu també és a la tardor, que dura fins ben entrat el mes de desembre, quan enllaça amb l’hivern. Si en aixecar qualsevol pedra apareix un escorpí que obliga a fer un forat a l’agenda, la taula de diàleg pot reunir-se aquest juliol, però també podria ser que no ho fes fins al desembre. Una gran prioritat, ja ho veuen. Els sona la música? De fet tant li fa, perquè el que compta és la lletra, que ens l’engargallaran a totes hores. Hem de transitar, ha dit la ministra, “de les posicions extremes” (amnistia, autodeterminació i referèndum) a propostes viables (l’agenda del retrobament de Sánchez). D’acord. De fet no ens han enganyat mai, amb això. Per tant, com diria l’àvia Neus, que xiulin, que la mula no beurà. Jo canvio l’extrem, i si em trobeu capsigrany, se me’n fot. Vull república com a forma d’estat, com és a la majoria de països del món. Sembla prou viable la proposta? Canviem per un temps els debats, desengreixem, que circuli l’aire. No perquè confiï que amb una república la independència serà més fàcil, només perquè en el mentrestant hàgim canviat de replà.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor