Opinió

Vista enrere

JOCS OLÍMPICS A COP DE TALONARI

Finalment Tòquio celebra aquests dies els Jocs Olímpics que va haver de suspendre el 2020 per l’amenaça de la pandèmia de la covid-19. Un any després, la trobada esportiva mundial ha tirat endavant, però amb unes condicions que cap dels seus organitzadors preveia tan greus. O sí. Sense públic, amb condicions molt estrictes per garantir la seguretat sanitària i amb el degoteig constant de casos d’esportistes, i no esportistes, que han agafat el virus. Malgrat els esforços per vendre la normalitat davant la crisi sanitària, la imatge que es dona des de la capital nipona és d’un esdeveniment que no s’hauria d’haver celebrat. Un esdeveniment més econòmic que no pas esportiu.

I ja no es tracta només de menystenir l’exposició personal dels participants al contagi, sinó de la perversió mateixa del sentit dels Jocs en un moment en què experts d’arreu recomanen interactuar el mínim possible, reduir la vida social a la bombolla familiar i evitar al màxim el contacte amb desconeguts. La bandera olímpica ha canviat les anelles per monedes i ha imposat els guanys milionaris en publicitat de la retransmissió televisiva de les proves esportives a les greus conseqüències sanitàries que se’n puguin derivar. Els contagiats, com en les guerres, seran considerats danys col·laterals menors, fàcilment superables en benefici de la imatge d’un país bolcat en la cita esportiva. La mateixa presidenta del Comitè Olímpic de Tòquio 2020, Seiko Hashimoto, ja ho va dir en el seu moment: “Els Jocs es faran costi el que costi.” S’ha fet cas omís dels advertiments internacionals –molts dels quals amb la boca petita per no ofendre l’amfitrió– i dels mateixos metges de la capital nipona que ja el mes de maig reclamaven suspendre els Jocs amb arguments de pes: ni hi havia prou professionals ni llits suficients per atendre un possible rebrot. Res ha fet canviar d’opinió, perquè curiosament, en una cita en què es lloa la capacitat de l’ésser humà per assolir les fites físiques només reservades als més forts i àgils, l’amenaça de perdre la vida no és considerada una raó prou important. Les medalles guanyades pels atletes tindran el regust amarg d’haver posat en risc la salut i d’estar obligats a celebrar el triomf en solitari. Un sacrifici molt gran, potser massa i tot.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)