El voraviu

Tenia l’esperança que la carta oberta que va fer Sergi Vicente, director de Betevé, generaria un efecte crida i que directius de televisions públiques s’hi afegirien i que s’obriria un debat real i sincer sobre un món en què planen el nepotisme i la hipocresia (ben embolicats, això sí, en la meravellosa teoria del servei públic) i que costa més de 300 milions cada any de la guardiola pública. Però ja fa una setmana i el personal està mut i a la gàbia, que diria l’àvia Neus. Deia Vicente que la situació econòmica és “crítica”. “Estem contra les cordes”, “estem a l’UCI” i “som un pou sense fons” són expressions que usa per explicar que si no fan un pla de xoc van al concurs. Ha acomiadat 9 dels 247 treballadors i ell s’ha rebaixat el sou un 5%. No sé per què, però tinc la sensació que la ciutadania (l’Ajuntament de Barcelona, és clar) haurà de tornar a rascar-se la melsa. Amb 9 de 247 i el 5% del sou del director no fan per a pipes. El 2020, ja es va requerir una aportació extraordinària de 10 milions que es van sumar als 17 habituals de cada any. Les televisions públiques catalanes viuen en més d’un 90% de l’aportació pública, ja sigui via subvenció (el 85%), via publicitat o via contractació de serveis. El cas de Betevé és el més cridaner, 98% a 2%, proporció que deixa molt clara la seva incidència en el mercat i la seva viabilitat. Però tota la tele pública és una lliçó de com estirar més el braç que la màniga.

Novak Djokovic i Simone Biles, el tennista i la gimnasta, no són dos models diferents, no ens equivoquem. Cert que a l’un li hem vist rebotir raquetes a terra, llançar-les al públic i plantar la seva companya de dobles sense cap consideració. Cert que l’altra es va retirar de la competició per preservar la seva salut mental i per no entorpir la feina de la resta de l’equip. No coneixem a fons ni l’un ni l’altra, i ves a saber què s’amaga en unes històries curriculars com les seves, que són el cor de negocis milionaris i d’aspiracions i expectatives nacionals. Semblaria que el serbi és una bona serva i que la nord-americana deu haver viscut situacions més que difícils en mans de veritables botxins. El que són Biles i Djokovic, això sí, són dos resultats, dues conseqüències diferents del mateix i penós model. “La pressió és un privilegi. T’hi has de barallar per viure al cim”, havia dit el llenguallarg del tennista el dia que va saber la decisió de la gimnasta. Veient-lo perdre la baralla de la pressió en directe, Djokovic ha estat ridiculitzat amb tot tipus de mems. L’àvia Neus hauria triat entre dos clàssics: o bé la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats o bé Déu Nostre Senyor té una maça que pica sense fer remor. Però això és per fotre’s de Biles, quan són el mateix model de vida amb una vàlvula d’escapament distinta en el moment d’una pressió insostenible i inhumana (o humana, precisament).

Com més dies passen de la campanya de recollida de signatures contra els indults, menys pinxos, menys decidits i menys entregats a la causa es veu els del PP. De fet, ni se’ls veu. Els va tan malament respecte a les expectatives que no posen a Catalunya les parades que deien que posarien més endavant, a les Espanyes en retiren i al web el marcador actualitzat de la recollida no es troba. Ja no compten i el que no saben és com girar full. Per no comprar-los-la, no els compra l’astracanada ni la parròquia més fidel. Encara no han aconseguit ni tantes signatures com militants diuen que tenen, uns 800.000. Res a veure amb els quatre milions contra l’Estatut. Però en podem posar cap tros a l’olla, de la gronxada dels populars? N’hi ha perquè n’estiguem cofois? Hi hem fet res, nosaltres? O és només una patinada dels equips de màrqueting de Casado? La cosa aniria per aquí. No van calcular bé que els espanyols ja saben que la independència no és un perill imminent. Ni tan sols un perill, creuen. Els catalans hem après que l’Estat massacrarà els independentistes, per milions que siguem. Els espanyols han après com de disposat està el seu estat a cascar-nos. No fem cap por. No cal que signin res. Escriu avui el conseller Turull a El Punt Avui que “hem de sacsejar l’arbre”. Més raó que un sant, diria l’àvia Neus. Però ja cal que fem cas del que diu, també avui, en una entrevista el conseller Rull: “Ens hem de tornar a muscular.”

Els teòrics de la independència per la contemplació, avui, han tingut bon dia, dia de bilateral. Del 2010 fins avui, segons l’Estatut, se n’havien d’haver fet un mínim de 24 (mínim 2 l’any) i la d’avui ha estat la segona. La bilateral és un dels grans actius de l’estratègia de la contemplació, que es basa a ser feliç quan es perd per resultats d’escàndol (2 a 24). Els darrers tres anys, se n’ha fet una i això deixa força temps lliure. Una en tres anys, bo i que es va reprendre a so de timbals després de no fer-ne cap els anys de Rajoy president i els dos darrers de Zapatero. L’ortodòxia de la contemplació diu que no s’ha de confondre la bilateral amb la taula de diàleg, encara que els resultats de l’una i de l’altra són figues del mateix paner. Poca cosa (per no dir res) tant en l’una com en l’altra i poca cosa que, en gran part, no es complirà i tornarà a formar part d’una retrobada i d’un diàleg d’aquí a uns anys, quan tornin a necessitar uns vots. Vots per a una moció de censura, per a una investidura o per a uns pressupostos, com és el cas d’ara. No hi ha res més, ho dibuixin com ho dibuixin. La bilateral i la taula de diàleg (al setembre) són com les sessions de tarda i vespre d’un mateix espectacle. Ens han d’entretenir perquè no se’ns inflin massa els inflables veient que continuarem resolent els problemes de l’Estat espanyol com a amics per evitar, diuen, l’adveniment de la dreta extrema i l’extrema dreta.

Des de dilluns al vespre, en propagar-se missatges publicitaris de la passejada madrilenya del govern català, que hi ha qui aplaudeix amb les orelles els 1.700 milions d’inversió anunciats per a El Prat (també anomenat Josep Tarradellas, d’acord amb el penúltim episodi de diàleg bilateral). Tal cabàs de milions també ens fa ballar per un peu pels 83.000 llocs de treball que generaran en primer terme i ens accelera com una moto de dos temps perquè els llocs de treball totals en seran 350.000, segons Isabel Rodríguez. I si tanta gràcia per al hub barceloní no fos prou, el connectaran amb TAV a Reus i Girona perquè no es revoltin les essències del territori. Dit això, ningú no sap explicar res més. De fet, tampoc no cal, perquè no se sap si té gaires més possibilitats que la selecció espanyola de bàsquet en els Jocs Olímpics. Entre l’oposició local i ciutadana, les advertències europees, la història d’Aena i els índexs de compliment del govern espanyol, ja veurem quin traçat segueix el gran anunci de dilluns, que, a més, té un calendari de deu anys fins al 2030, serà “el més verd d’Europa” per Puigneró i “una estructura d’estat” per Canadell. Alça, Manela! Què aplaudim, però, si no en sabem res? Què aplaudim, si hem fet acords a Madrid a esquena de la comissió de Territori? Ens amaguen la lletra menuda o és que ni n’hi ha, de lletra menuda? És tot fum? No hi ha pla director. L’àvia Neus en diria batre abans de segar. Mala feina!

Mira, Millo, et dic sense cap agror ni acritud que és més fàcil que facis passar un camell per l’ull d’una agulla que no pas que em desprogramis. Em pots fer petar de riure veient en què t’has tornat, però desprogramar-me ho tens fotut, perquè, al contrari que tu, soc un home lliure. Independentista i lliure. Soc lliure de sectes, de partits i de sous, que és el triangle en què tu sí que estàs programat i ben programat. Tant es així que la piulada no ha estat ni original. Aquest camí de la desprogramació ja l’havia avançat un dels prohoms de la teva tribu, Albert Boadella, el 2018, quan es prodigava com a autoproclamat president de Tabàrnia. I l’havia descartat. Precisament, definia l’independentisme com “una secta difícil de desprogramar” i proposava per eradicar-nos un 155 de veritat i no el que ell en deia “un 155 de només la punteta”. Tu, ahir, piulaves la desprogramació com a contesta al president del PP a Catalunya, que s’havia aixecat inspirat. “Per increïble que sembli, són molts els separatistes que accepten la decadència econòmica de Catalunya «si és el preu a pagar per la independència». Soc incapaç d’entendre tal mecanisme psicològic suïcida”, havia piulat Alejandro Fernández. I tu vas sentenciar: “Això no te solució política. Requereix un intens exercici de desprogramació de secta.” Desprograma’t tu, Millo, com ja ho has fet de tants anys a Unió i sembla que amb molt bons resultats.

Ens hem de felicitar perquè Badalona té un mecanisme que ha impedit la cacicada que volia protagonitzar el govern de García Albiol. Joel Joan actuarà al Zorrilla com estava previst i no s’aixeca de la programació malgrat que es mostrés torrat com un cep, de vacances dalt d’un vaixell. Els estius són dies de vi i roses. Ara fa un any, l’alcalde de Manlleu es tancava a Montserrat per reflexionar i embastar una novel·la sobre la torradera de gintònics gravada d’estranquis i filtrada a les xarxes, setmanes després, per algú desconegut que no sabem què buscava en filtrar-ho. Aquest any, tornem a tenir un tema de torradera de personatge públic (l’alcohol acompanya molt més la nostra cultura del que seria recomanable), però les circumstàncies que l’envolten són diferents. El vestit és el mateix: un gat com un general de divisió, que diria l’àvia Neus. L’alcalde de Manlleu se’n volia fer la pell ell mateix perquè creia que havia faltat a la deguda exemplaritat dels personatges públics. Com que no en feia prou amb el fet que la ciutadania li digués que es deixés de collonades, no va decidir continuar fins que un recés a Montserrat el va convèncer. Joel Joan, en canvi, s’ha mostrat, des del primer moment, tan pinxo com un vuit al revés. Són maneres de ser, de fer i de veure. Però una cosa no se li pot admetre per molt Joel Joan que sigui i per més independentista que es declari. Quina privacitat defensa si és ell qui ho va enviar a les xarxes?