Opinió

Tribuna republicana

L’AFGANISTAN A LA LLUM DE WALTER BENJAMIN

Si aquest escenari no és comprès per Europa com una apel·lació a la reacció, és probable que l’afebliment de la vinculació de la ciutadania europea i les seves institucions sigui imparable
La solidaritat per oferir llocs d’asil xoca amb la resignació de moltes persones que recordem que els passatges d’alerta corren el risc de ser transitoris, fins que són metabolitzats

El drama de les dones i les nenes de l’Afganistan, i la impotència davant la barbàrie, ens ha confrontat aquest agost a uns debats de geopolítica, cooperació internacional i indústria de l’armament que superen la nostra capacitat d’enteniment. Sobretot superen la nostra capacitat de digerir horror.

La destrossa col·lectiva i el fracàs que representa el lliurament als talibans del control del país, després de tants anys d’ocupació i inversió estrangera en la pretesa defensa dels drets humans i en combats contra l’islamisme radical, situen la ciutadania europea en una consternació més davant una deriva de la història que sembla imparable.

Els contrastos sobre les finalitats reals de l’intervencionisme global i els costos i beneficis de la indústria de l’armament de determinats països, aboca a mirar cap a les Nacions Unides i, com han fet moltes veus, demanar una profunda reforma d’aquesta institució per tal que sigui molt més útil i coherent amb les seves finalitats. L’Agenda Global 2030 impulsada per aquesta organització ens ofereix uns objectius de desenvolupament sostenible molt útils en el món públic i privat per canviar el món. Ara bé, per tal d’avançar en aquesta agenda ètica de governança global, en primer lloc els objectius han de ser interioritzats profundament des dels llocs de comandament polític i pels directius globals, i a partir d’aquesta convicció, prendre decisions d’alt nivell.

Aquesta afirmació, carregada d’escepticisme, té una raó de ser. L’objectiu 16 de l’Agenda 2030 estableix la necessitat de construir institucions sòlides que comportin una construcció de pau i justícia. La situació actual davant el retorn talibà és, sens dubte, un escenari simbòlic del que es produeix en altres països marcats pel fanatisme i sense cap consideració envers les llibertats i els drets humans, especialment els de les dones.

La denúncia ciutadana, feminista, la solidaritat per oferir llocs d’asil, xoca amb la resignació de moltes persones que recordem que els passatges d’alerta corren el risc de ser transitoris, fins que són metabolitzats. El drama de Síria persisteix en camps de refugiats i amb famílies partides i abandonades. La repressió de la Xina a Hong Kong, amb la normativa totalitària i el fracàs de les protestes, o la Turquia que persegueix kurds, periodistes, jutges i advocats són exemples recents d’aquesta barbàrie que se solidifica.

Europa té capacitat de reacció i de lideratge. Europa té una història que li permet fer un gir a la seva constitució política per, des de la humilitat i la federació d’estats i pobles europeus, alimentar una llum de referència democràtica que, encara que paradoxal i molt imperfecta, pot esdevenir crucial per al futur. Si aquest escenari d’ara no és comprès per Europa com una apel·lació a la reacció, és probable que l’afebliment de la vinculació de la ciutadania europea i les seves institucions sigui imparable. Les noves generacions, que no han conegut el feixisme, són implacables en els judicis sobre la credibilitat del nostre sistema.

Enmig d’aquestes reflexions, una visita estiuenca a Portbou, davant del mar, evocant el filòsof Walter Benjamin, ofereix algunes portes de sortida a la dolorosa emoció de saber que, malauradament, les decisions importants de la història s’escapen a la capacitat de mobilització solidària que la ciutadania pugui impulsar.

En un dia de línia recta a l’horitzó, on el blau del cel nítid i sense núvols s’enllaça amb el blau marí de l’aigua a l’escenari del suïcidi del filòsof Walter Benjamin, el poble de Portbou, aquell del qual Dalí va dir que era el cor del món, representa un poble que en la seva petita dimensió podria simbolitzar el moment d’Europa. La decadència de la seva majestuosa estació de tren i edificis històrics abandonats apel·len a una reacció de país on amb inversió econòmica de cultura i territori es pogués recuperar un lloc emblemàtic de la història de l’exili i de la lluita per les llibertats.

Walter Benjamin, jueu, pacifista i heterodox, va adquirir una aquarel·la de Paul Klee anomenada Angelus Novus que per a ell va ser el seu gran tresor. La pintura, el va inspirar a escriure sobre la història i la necessitat de la memòria. La figura de l’àngel espantat “permet reconèixer una humanitat que s’acredita en la destrucció”. I això enmig d’una imatge on l’huracà que ve del paradís ens confronta, segons Benjamin, al que anomenem “progrés”. Aquest visionari inspirador, que segueix viu al minúscul paradís natural de Portbou, també va afirmar que la salvació de la humanitat estava lligada a la salvació de la natura.

Gràcies, Walter Benjamin per existir i per escriure’ns. Persistirem!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)