A fons
HORES ALEMANYES
Soc a Alemanya quan falten pocs dies perquè el país comenci una etapa nova sense la cancellera Merkel, de religió protestant i filla d’un pastor luterà, circumstància aquesta que explica moltes coses. Líder del partit conservador, ha passat la mà per la cara a certes esquerres europees en la simplicitat formal de la seva vida com a cancellera –austera i no gens ostentosa–, en la política decidida d’acolliment de refugiats i en la prohibició absoluta de tota forma de manifestació pública del feixisme, contràriament al que passa, per exemple, a Espanya. La immediatesa de l’absència de Merkel provoca una barreja d’incertesa i de plany, també en persones d’ideologia progressista. Alemanya i Europa seran, sense ella, una altra cosa.
Arribo per primer cop a la vida a Wittenberg, la ciutat bressol de la Reforma protestant, i tot m’és enormement familiar, després d’haver-ne llegit desenes de llibres i amerat els ulls amb centenars d’imatges, durant anys. La ciutat, amb 50.000 habitants, és neta, endreçada, culta, civilitzada, amb un silenci espectacular i uns carrers del centre, tots de vianants, que avui, amb el privilegi d’un sol amable i lluminós, inspiren calma i serenor. I no m’he pogut estar de demanar-me com seria ara el nostre país si hi hagués triomfat la Reforma. Potser hauríem estat, com diu Salvador Espriu, igual que “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”? No ho sabrem mai... La casa de Luter, seu de l’antic convent agustí, acull un museu amb algunes de les cambres que ens transporten a quan hi vivia el seu principal estadant. Una estàtua de la muller, Katharina von Bora, en presideix un jardí acollidor i tranquil, on amb prou feines s’hi sent alguna remor del grup d’alumnes que escolten les explicacions de la professora i que anirem retrobant, en rostres escolars distints, en tots els altres indrets emblemàtics. Com que no som els únics a tenir la mateixa pensada, hem d’esperar-nos per fer-nos fotos davant de la porta de l’església del castell on, segons la tradició, Luter clavà les 95 tesis, un llunyà 31 d’octubre del 1517. Un bri d’emoció s’ensenyoreix de nosaltres en prendre consciència que allà va començar tot: un canvi religiós, polític, econòmic, social, cultural i lingüístic que va canviar el món, amb el primer moviment de masses antijeràrquic a Europa. El mateix ens passa a l’església de Santa Maria, on Luter predicà vehementment a favor de la justificació per la fe i contra el negoci de les indulgències, el papat, el celibat, la confessió auricular, el purgatori i les relíquies, així com davant les tombes del reformador i de la de la seva mà dreta, Melanchthon. Dinem al costat de cals pintors Cranach, un pati arbrat, fresc, encantador, però no hi ha manera que m’avingui amb la cuina alemanya. El Mediterrani em pesa massa, però sort que, els altres dies, un restaurant italià, proper a l’hotel berlinès on la recepcionista és barcelonina i el cambrer mallorquí, em reconcilia amb un menjar més de casa. De retorn a Berlín, en un tren ràpid que ha sortit a l’hora oficial i ha arribat a la indicada, en el silenci d’un vagó ple on no se sent res ni ningú, me’n vaig amb la sensació que a Wittenberg, “la ciutat de Luter” com assegura el topònim, potser hi ha massa història per a tan poca geografia.
A la Gendarmmarkt de la capital alemanya s’alça l’església dels francesos, amb una arquitectura imponent, idèntica a la de l’església luterana que té el temple a l’altre extrem de la plaça, davant per davant. És el resultat de l’èxode de 200.000 hugonots que van fugir del seu país per salvar la vida, dels quals uns quants milers van anar a Alemanya, després de la promulgació de l’edicte de Fontainebleau (1685) que posava fi a la tímida tolerància amb els protestants que havia establert l’edicte de Nantes (1598). Al mig de la plaça de l’Òpera, just a la banda oposada de la Universitat Humboldt, on un requadre de vidre transparent, a terra, sota del qual poden veure’s prestatges de llibreries del tot buits, és on el 10 de maig del 1933 els nazis van fer la famosa crema de llibres, anunciant així que allà on cremen llibres poden acabar cremant persones, com així va ser. A 30 km al nord de Berlín hi ha Sachsenhausen, el primer dels camps de concentració, on es formaren els membres de les SS destinats a dirigir els altres camps d’extermini. Aquí s’instal·là el cervell central de la repressió i el genocidi a tot arreu. Hi van passar 200.000 presoners i n’hi van morir 50.000. No hi ha paraules per descriure la barreja de sensacions viscudes visitant el camp, imaginant les atrocitats comeses pels nazis contra tots els que eren diferents d’ells, amb sadisme, crueltat, inhumanitat, i el patiment atroç de les seves víctimes: barracons, cel·les de càstig, lavabos, sala d’experiments mèdics i autòpsies, lloc d’afusellaments, cambres de gas i crematori… Himmler visità el camp l’agost del 1940 per ensenyar-lo a una delegació de la policia espanyola, com recorda una foto en un plafó. Sachsenhausen va ser alliberat per l’Exèrcit Roig el 1945. Hi van ser internats el fill primogènit de Stalin, Iàkof (1997-1943), que s’hi suicidà; el ministre socialista de la República espanyola Francisco Largo Caballero (1869-1946), i el pastor luterà Martin Niemöller (1892-1984). Aquest darrer s’oposà als Cristians Alemanys, protestants adherits a les tesis nacionalsocialistes, i fundà l’Església Confessant juntament amb Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), antic vicari de l’Església luterana de llengua alemanya de Barcelona, on arribà poc després del suïcidi del també protestant Joan Gamper. Bonhoeffer va ser penjat pels nazis al camp de Flossenbürg, un mes abans que s’acabés la Segona Guerra Mundial, acusat de conspirar contra Hitler. Niemöller és autor d’un text molt famós que comença dient: “Quan els nazis vingueren pels comunistes, / no vaig aixecar la veu. / Jo no era pas comunista.” I que acaba així: “Quan vingueren per mi. / No quedava ningú, / que pogués protestar!” Hores curtes però intenses, les d’aquesta experiència alemanya, assistits per un guia del país i, com és lògic, atesos sempre en llengua catalana. Alles gutes.