EL CATALÀ NO ADMET (MÉS) EXCUSES

Una de les notícies de la setmana és, sens dubte, el debat obert al voltant de la llei de l’audiovisual que afectarà Catalunya i que, primera anomalia al meu entendre, es debatrà al Congrés espanyol. El Parlament català és (recordem-ho per als amnèsics persistents) la seu de la sobirania del poble de Catalunya i, per tant, les lleis que afecten tan enormement la ciutadania del nostre país (com és el cas) haurien de ser debatudes i aprovades a Catalunya.

Això que, com diria el meu estimat amic Valtònyc, és de primer de ciutadania (els temes “catalans” es debaten a Catalunya), per tothom és conegut que ho tenim a mig coure i, per tant, el debat sobre la llei audiovisual tindrà lloc a Madrid, amb tot el que això implica –no de marc físic, que no és tan rellevant, sinó de marc mental.

Per fer-ho ras i curt, l’avantprojecte de llei presentat pel govern Sánchez inclou dues autèntiques perles: deixa la promoció del català a la lliure decisió de les plataformes privades i igualment practica una cosa tan habitual com és la invasió de competències dels organismes reguladors en la matèria –com passa en el cas català–. Dos a zero, i encara no hem començat a jugar el partit.

Aquest plantejament ha fet encendre totes les alarmes a Catalunya, sabedors com som de la importància estratègica ja no només del sector audiovisual català (que també) i de la projecció a mitjà termini d’empreses i projectes transversals que es vinculen als famosos fons europeus Next Generation (em refereixo al hub audiovisual de Catalunya, sí), sinó també del rol central i vertebrador que la nostra llengua, el català, ha de tenir en el conjunt d’una oferta cada vegada més global (això és també massificada) i que esdevé vital per a la seva supervivència.

Els partits que formem govern a Catalunya –i afortunadament, no només nosaltres– hem aixecat la nostra veu per advertir que no hi haurà negociació possible (dels pressupostos espanyols, de la comissió bilateral, de la taula de diàleg...) si no es blinda una qüestió tan sagrada –sí, sí, uso aquest terme amb tota la intenció– com és la llengua. I és que allò sagrat no és només objecte de veneració; també és quelcom digne del màxim respecte i considerat com a inviolable. I la llengua pròpia de Catalunya, el català, ho és.

Vistes les pressions i que el govern català ha anat, aquí sí, a l’una en la reivindicació i la defensa de la llengua pròpia (quantes mostres més necessitem per constatar que quan anem junts som infinitament més eficaços que quan perdem el temps i les energies esmenant-nos la plana els uns als altres?), el govern espanyol ha anunciat que aparcava, de moment, l’avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual. Veurem com evoluciona i també si som capaços de traçar complicitats més enllà de les nostres fronteres, atès que el text, tal com havia estat redactat, també ha posat en peu de guerra els sectors audiovisuals basc i gallec.

Ara bé, en aquest període d’impàs (algú en diria “d’entre guerres” pacífiques, sempre), ens cal actuar perquè tot allò que no fem nosaltres, ens ho farà un altre. El terreny que no batallem, si em permeteu continuar amb el símil bèl·lic, ens el batallarà un altre... I és en aquest sentit que us vull fer partícips de la campanya que promouen la InterSindical, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), la USTEC-STEs i Plataforma per la Llengua amb el títol No t’excusis – www.notexcusis.cat –. Prop de 15.000 persones i entitats ja ens hem adherit a la carta que denuncia la situació “especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals”. Els objectius principals de la campanya són renovar i enfortir el compromís amb el català dels sectors i agents més vinculats amb la joventut. Jo m’hi sento cridat, perquè l’edat és només una actitud... I el compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura, una necessitat vital inajornable.